dijous, 21 d'agost del 2014

El discurs que em faig

Ahir l’amic Joan Puig em va entrevistar en el programa que condueix aquest estiu a Onda Cero, Fem l’agost. Si us interessa la podeu sentir aquí dalt. Em va anar molt bé per revisar el discurs que em faig a mi mateix. Sóc molt dur amb mi i no m’acostumo a dir coses maques, així que quan algú em pregunta per l’aventura londinenca que fa un any que estic vivint és una oportunitat per revisar què penso de mi en realitat.

I el resultat continua sent positiu. Potser hauria d’aplicar la tècnica de l’auto-entrevista quan em senti una mica perdut. Va bé per aixecar la moral.

  dilluns, 11 d'agost del 2014

Cordada fa que em superi

El Josep i jo al Mont Blanc

La natura és sangglaçadora. Tot just fa 4 anys que vaig fer la meva primera excursió i des d’aleshores que he viscut molts i molt bons moments a la muntanya. Vaig començar tot sol, fent senderisme, vaig seguir amb travesses, excursions llargues, muntanya hivernal, esquí, alpinisme, esquí de muntanya, escalada…

El 95% de tot el que he fet ha estat gràcies a l’associació excursionista Cordada i a les bellíssimes persones que la formen i la gestionen. La Irene i el Josep ja ho saben, que han estat i són molt importants en la meva vida. Ells són qui m’han ensenyat tot el que sé de la muntnaya, i he tingut el privilegi d’estar en llocs que mai hauria somiat abans de conèixe’ls.

El Josep és qui s’encarrega de les activitats més exigents. L’escalada, l’alpinisme, l’esquí de muntanya… Una cosa que ell sempre diu quan fem cim és “som uns privilegiats”. I té raó. Poca gent té la sort o les ganes de fer el que fem. Pujar muntanyes per terreny verd, o terra, o roca… o neu nova, o neu dura, o gel, o tot plegat. I quan arribem a dalt, el Josep ens ho recorda. I gaudim del moment present sent conscients de l’esforç que ens ha costat pujar-hi.

Quan faig una activitat de muntanya exigent, sempre hi ha moments que tinc por. Molts. I em pregunto què coi faig jo aquí, puguent estar segur al sofà de casa. Perquè la muntanya és perillosa. Pots caure mentres escales, pots ensopegar amb la corda mentres puges per una glacera i relliscar cap avall, et pot caure una roca al cap i deixar-te inconscient… O et pot sorprendre una allau. Els perills hi són, i aquests reptes són els que t’empenyen a superar-te.

Jo he d’agraïr molt a Cordada, al Josep especialment, que m’obligui a superar-me, a fer activitats cada vegada de més nivell, com la del Mont Blanc de fa unes setmanes. Quan miro enrere em faig creus del que he fet en poc temps, tot i pensar sempre que “aquesta serà l’última”. Ara em sembla que ja no ho penso. Ara em dic “quina serà la següent?”.

  divendres, 8 d'agost del 2014

Un nou vell repte: Mont Blanc

L’estiu de 2012 vaig ascendir al Mont Blanc per la via clàssica de Gouter. Com que sóc despistat amb això d’escriure, no ho vaig explicar aquí. Aleshores em va semblar un repte potent. Algú que tot just havia començat a fer muntanyisme 2 anys abans, algú a qui mai li havien agradat els esports… pujant la muntanya més alta d’Europa? Doncs sí. I en acabar vaig sentir que no hi ha límits. Que els límits són dins de la ment.


La setmana passada vaig ser als Alps de nou, i vaig pujar el Mont Blanc per segona vegada, aquest cop des d’Itàlia per la via del refugi no guardat de Quintino Sella. Ha estat l’activitat d’alpinisme més dura que he fet mai. Per a algú aliè a la muntanya pot semblar que sóc tot un professional. Però no ho sóc. Sóc un novell, i els grans reptes em fan por. Per això els encaro.

L’activitat d’aclimatació ja va ser la més dura i llarga i que havia fet mai. Vem pujar el Gran Combin de Valsorey (4.314m), a Suïssa. 17 hores de caminar i escalar per roca, neu i gel. El dia següent havia de ser de descans. I diumenge 27 de juliol, havent dormit 3 hores, vem llevar-nos a les 2:00 de la nit i vem començar la progressió al refugi-bivac de Quintino Sella (3.396m). Vem fondre neu per fer el dinar, vem fer la becaina, vem sopar, vem tornar a dormir i a les 23:30h ens vem llevar per esmorzar i començar l’ascenció al cim del Mont Blanc (4.810m). Una activitat de 20 hores escalant glaceres, neu i també roca que, de nou, va ser la més dura i llarga que he fet mai. Dos rècords en pocs dies.

Cada vegada encaro de forma diferent això de la muntanya, i per tant cada cop la consecució de l’objectiu m’ensenya una cosa diferent. El primer Mont Blanc em va ensenyar que no hi ha límits. Aquest segon i dur Mont Blanc encara no sé veure quina lliçó m’ha deixat. Amb els mesos me n’adonaré.

  dimecres, 4 de juny del 2014

Perseguint un avió

Boarding pass a l'antiga

Escric això assegut al saient 5A de l’avió. Que de poc que no el perdo, el vol. Aquesta vegada de debò. És “rush hour” a Londres, són les 5 de la tarda. Agafo el bus que m’ha de portar a l’estació de tren. Però en un dels carrers hi ha un embús monumental. “No hi ha problema”, penso. “Vaig amb temps de sobres… més o menys”.

És una d’aquelles ocasions quan t’enganyes a tu mateix. El més penós del món però que tan sovint passa. Perquè no, no anava amb temps de sobres. Anava amb el temps just, i qualsevol imprevist com aquell embús faria que perdés el tren cap a l’aeroport, que faria que perdés l’avió. I jo mai faig tard entregant un projecte! Ai, vull dir agafant un avió. Sempre a última hora.

El fet és que el bus ha canviat de destinació (això que tan sovint passa a Londres i que tant odio). He de canviat de bus. Arribo a l’estació de Clapham Junction a les 18:10. El meu tren cap a l’aeroport de Gatwick surt en 1 minut i encara he de comprar el bitllet! Naturalment, després de fer la carrera del segle, quan arribo a l’andana ja no hi ha tren.

Adrenalina i plans Z

I aquí és on el nivell d’adrenalina del meu cos fa un salt quàntic per situar-se en un punt útil que em permet valorar diverses opcions, que tinc pocs minuts per executar. Sóc dret a l’andana 13 de Clapham Junction. Mal número. Primer de tot em trec la jaqueta i la poso a la maleta, gairebé buida. L’aire fresc de Londres xoca contra els meus braços suats després de l’esprint.

Primer miro l’hora del següent tren. És a les 18:26. Tinc 14 minuts per treballar en plans alternatius. Comprovo que el nou tren no és directe. He de canviar a East Croydon i esperar un tren cap a Gatwick. L’hora prevista d’arribada a l’aeroport és a les 18:58. El meu vol està programat per les 19:15. Això vol dir que la porta d’embarcament estarà tancada, i hi he de sumar el temps per fer el “check-in” manual al mostrador d’atenció al client. Possibilitats d’agafar el vol: molt baixes, menys del 50%. Per tant, aquest és el pla A, a falta de més plans.

El pla B ja l’he descartat durant el viatge al bus, i consistia en agafar un taxi. Però el viatge era més llarg que en el més llarg dels viatges en tren. Fora.

Penso en un pla C, que és canviar el vol a un altre dia (sé que es pot fer fins a 40 minuts abans de la sortida, és a dir tinc de temps fins les 18:35). El tren que estic esperant surt a les 18:26. Tinc temps de pensar en el pla C després de la “deadline” del pla A.

El pla D és dins de l’esfera del pla C, i té a veure amb l’aerolínia. Seria fer check-in des del mòbil per anar directe al control de seguretat i guanyar entre 1 i 5 minuts. El temps per executar aquest pla acaba a les 18:26, o sigui que el deixo en suspens.

El pla E obre la caixa de pandora, i contempla la possibilitat seriosa i realista d’haver de comprar un nou bitllet per un altre vol, avui mateix o demà. Això ho puc fer amb tranquilitat, per tant posposo aquest pla.

També em passen pel cap plans semi-formats, com la possibilitat d’anular el meu viatge a Barcelona. A part de la cita amb el dentista, tinc 2 sortides d’alpinisme pagades, així que descarto aquesta idea. He d’anar a Barcelona. Tot i que el vol de tornada sempre el puc canviar. Però no. Demà tinc 3 cites de compromís, 2 de plaer. L’Àlex. Clic. Una altra idea que el meu pensament estressat rescata de la memòria en connectar amb l’Àlex és el tren. Ell va fer Barcelona-Londres en tren. Però no és realista. Descartat en la meitat de mil·lisegons que m’ha près observar-ho.

Començar a actuar

S’acosta la primera hora límit i he de decidir sobre el transport. Només hi ha el pla A. No hi ha més candidats. Doncs endavant. Agafaré el tren de les 18:26, canviaré a East Croydon i arribare a Gatwick a les 18:58. Les possibilitats d’èxit són baixes. Estic estressat. Em sento culpable i petitó. Penso que el pitjor que pot passar és que m’hagi de gastar un màxim de £200 en un nou bitllet. No em fa sentir gaire millor, això. En qualsevol cas, trobo un banc a l’andana, m’assec i començo a centrar-me en els plans C i D. Activo el “tethering” al mòbil, trec el Mac i em connecto a internet. Va molt lent. Anuncien el meu tren. Fico el Mac a la funda, no tinc temps per posar-lo a la motxilla. Me’l poso sota el braç, agafo la motxilla oberta a la mà i la maleta a l’altra mà. Entro al tren. No hi ha lloc per seure. Són les 18:26.

Dret, guardo el Mac a la motxilla, la tanco i trec el mòbil. Evaluem el pla C. Canviar el vol a un altre dia. Entro a la web, està en norueg o el coi d’idioma que parlin per allà dalt. La tradueixo amb el Google Translate. Intento canviar el vol i veig que em costarà 106€, però surt l’endemà a la tarda. Hauré d’endarrerir les 3 cites de compromís i les 2 de plaer. Malament. No és viable. I massa car. Pla C descartat.

Vejam el pla D. Fer “check-in” des del mòbil per guanyar entre 1 i 5 minuts a l’aeroport. Veig una advertència (en anglès traduït del norueg) que diu que en vols des del Regne Unit no es pot fer “check-in” electrònic. Ha de ser presencial. Via màquina no podrà ser, perquè tanca 40 minuts abans de sortir el vol (és a dir, d’aquí a 9 minuts exactament). Haurà de ser via mostrador. Pla D fracassat.

Tot queda reduït a 2 opcions

Així que només em queden dues opcions del ventall que he pogut elaborar. Pla A (que estic executant per defecte mentre valoro els altres, perquè sóc al tren) i pla E. Comprar un vol nou. Amb la tranquil·litat que em dóna haver descartat la resta d’opcions, miro més tranquil·lament preus de vols Gatwick-Barcelona per avui o demà. Per avui només em mostra el meu de Norwegian, a les 19:15, o un d’EasyJet a les 19:50. Aquest seria perfecte. El preu són 110€. No és tant dolent com semblava. Fa mal, però no tant. Amb això n’aprendré per la propera vegada. Decideixo fer els passos per comprar el vol però esperant a l’últim moment per pagar-lo. Fins que no doni per fracassat el pla A no executaré l’E. En la pantalla següent m’adverteix que el preu del bitllet ha canviat, que torni a fer la cerca. Em sona a error de programació degut a la proximitat del vol. Via web oficial de l’aerolínia em diu que ja no queden bitllets per a aquell vol. Efectivament, la taquilla està tancada. Avui no tinc més vols per anar a Barcelona.

Durant unes breus dècimes de segon es forma un possible pla F en el meu cervell. En el meu hipotàlem, hauria de dir més concretament, donat el nivell d’estrès en què estic immers. El meu pobre cervell no té cap més possibilitat que rendir-se als comandament que ordena la part més animal de mi, que vol sobreviure a aquest sotrac. El pla F consistiria a volar des de l’aeroport de Heathrow. Segur que allà hi ha molts vols avui cap a Barcelona. Però el contrapès el posa el preu elevat del principal aeroport de Londres i Europa, i el fet que ja estic més a prop de Gatwick que de Heathrow. El pla es dissol tan ràpid com s’ha començat a formar.

Entesos, no hi ha vols per a avui. Mirem-ne per demà. Efectivament, un vol barat de 86€ des de Gatwick a les 6:40 del matí. El més sensat i barat és passar la nit a l’aeroport. El pla E comença a tenir més pes que l’A. I és compatible amb el pla A, perquè ja hi seré, a Gatwick. Entesos. Per comprar aquest vol tinc temps de sobres, així que em relaxo i decideixo concentrar-me en el pla A, que és l’únic que està passant en el món material, a més de en el món abstracte dels pensaments.

Assajant la missió

El tren s’endarrereix. El meu cos vibra amb l’anticipació del que passarà en els propers minuts. Repasso mentalment la meva missió. Em conec el camí, em conec els tràmits i passos. Em conec els obstacles. Estació de tren, escales mecàniques, ficar bitllet a la màquina per sortir. Girar a l’esquerra cap a la terminal sud. Mostradors de la companyia aèria. Canviar a expressió empàtica per traspassar el meu malestar i penediment a la senyora del mostrador. Expressar-li el problema, demanar-li si l’avió em pot esperar (per provar que no sigui). Rebre la targeta d’embarcament. Dir gràcies amb cara de gatet a qui acabes de salvar la vida. Pujar al control de seguretat. Repasso la motxilla per saber què he de treure per passar pel control de seguretat. Només l’ordinador. I les butxaques. I llençar l’ampolla d’aigua. Tot a la motxilla per anar més ràpid. El moneder encara no, que necessito el DNI per treure el bitllet. Passo el control de seguretat. Visualitzo una cua curta que me permeti passar ràpid. Si cal, demanaré a la gent que em deixi passar (cas extrem). Repasso els passadissos cap a la porta d’embarcament. Esquerra, escales, circumferència pel pebrots de botiga, recte, dreta, esquerra, cinta corredera, una altra cinta corredera, porta 14. Arribo.

Encara sóc al tren, però ja he executat el pla mentalment. El tren fa tard. Són les 19:03 i arribo a Gatwick. El meu vol surt a les 19:15. S’obren les portes del tren i inicio la missió. Encara hi ha un obstacle que no podia preveure: la senyora del mostrador em treu no una, sinó dues targetes d’embarcament, i en donar-les al control a la porta 14 em diuen que, naturalment cap d’aquestes dues persones sóc jo. Així que m’he d’esperar 5 minuts més perquè la senyora faci 3 trucades i finalment escrigui a mà, en un full en blanc amb còpia de carbó, “Saient 5A. Sisplau accepteu-lo”. Suo com un porc, però sóc a l’avió.

I se’m fa el vol més curt de la meva vida perquè me’l passo escrivint aquesta aventura d’una tarda de juny. Acabo de redactar aquests dos últims paràgrafs a casa. El “subidón” d’adrenalina ja m’ha baixat i me’n vaig a dormir. Pensant, això sí, com de curioses són les situacions d’estrès. Tant que el maleïm quan no ens abandona ni per dinar, i tan útil com és en les dosis correctes. I si hagués sortit de casa amb prou temps? No tindríeu aquesta història que acabeu de llegir. Ara bé, no repeteixo. Ja n’he après… espero.

  dijous, 29 de maig del 2014

Londonversary

Avui és el meu Londonversary. Avui fa un any que vaig traslladar-me a Londres. Vaig venir sense por, amb tot per guanyar. Vaig venir per voluntat, no per necessitat. Vaig venir amb ganes d’experimentar. I si alguna he fet durant aquest últims 365 dies ha estat experimentar. Viure.

Passant un moment difícil, però somrient (amb dificultat)

L’últim any de la meva vida ha estat el més intens fins ara. He après molt, he conegut moltes persones, he fet bons amics, he fet més feina de la que havia fet mai, i he agafat més avions que en la resta de la meva vida. Jo no crec en el destí, però sí en què l’univers té un pla, i que si connectem amb nosaltres mateixos serem capaços de sentir si estem seguint el camí correcte o no. En els últims 12 mesos, concentrats, he viscut dels pitjors i dels millors moments de la meva vida. Però continuo sentint que estic en el bon camí, que aquest és el meu lloc. Perquè fins i tot quan fa mal (i fa molt de mal), fins i tot aleshores hi ha aquella espurna que em diu que aquell dolor és útil, i que n’aprendré.

Em sento molt afortunat d’haver tingut la oportunitat i el valor de fer aquest pas. La muntanya, l’excursionisme, m’ha ensenyat moltes coses. Del que més útil m’ha estat és comprovar que els límits no existeixen. Que els límits són mentals. Que pots arribar allà on tu vulguis. Ho he comprovat a la muntanya i ho estic comprovant a Londres.

Aquest és el meu viatge. Cadascú té el seu. Cadascú està en el moment que li pertoca a la seva vida, i no som ningú per jutjar. Estic convençut que és el nostre deure prendre el propòsit de ser la millor versió de nosaltres mateixos. Som el que pensem, som les decisions que prenem, considerant les nostres ciscumstàncies de vida. Però aquestes circumstàncies només contribuiran a definir quina forma prendrà el camí que hem decidit agafar. No determinarà si arribem a destí o si gaudim del passeig o no.

Ahir vaig veure la Cati. La Cati és una nova amiga, catalana, en la seva cinquantena. Una dona plena d’energia i d’amor. Fa uns mesos va decidir que volia venir a Londres a aprendre anglès. I encara que de vegades pensi que ja és massa gran per fer-ho, no ha deixat que aquest pensament sigui un entrebanc. Ha tingut la valentia de posar en pausa la seva vida a Barcelona i llençar-se a aquesta aventura anglesa. Jo crec que tots som la Cati. Tots tenim a dintre el nen o la nena que té els seus desitjos i que no entén perquè l’hauria de condicionar o limitar les circumstàncies de la seva vida. Si deixes que aquest nen parli, el poder és il·limitat.

Diuen que les persones que són a punt de morir sempre coincideixen a penedir-se d’una cosa en concret: de no haver provat. De no haver-se arriscat. Aquest és un error que jo no estic cometent. Perquè al final, què és el pitjor que et pot passar? Que moris? Això a la llarga et passarà igual, juguis les cartes o et quedis plantat com un estaquirot veient com et passa la vida per davant.

Jo jugo. I ara, quan fa exactament 1 any que vaig volar a Londres per viure-hi, aprofitaré l’energia especial que em dóna el dia d’avui per fer un nou gir. Per fer, com em diu un amic molt savi, una nova evolució Pokémon.