Avui m’ha passat una cosa curiosa: m’he sentit un novell a l’ordinador. No em passava des que vaig tocar per primera vegada un Mac. Doncs sí, avui un virus casi m’enganya.

Estava tot tranquil utilitzant el Windows XP quan de cop i volta em salta un splash screen que tapa tot el que tenia en pantalla (fins i tot la barra d’eines de Windows i el botó Iniciar). Apareix una finestra fent pampallugues, d’un tal “Antivirus Plus”. I una altra. I llavors la pantalla del “Centre de Seguretat” del Windows. Era tot molt convincent, i per una fracció de segon (bé, potser han estat 3 segons sencers) m’ho he cregut. He cregut que era l’antivirus de debò que m’avisava que tenia un virus, i calia prémer el botó per desinfectar-lo. Nooooooooo!!!! Immediatament després m’apareix una altra finestra anunciant que tinc spyware al PC, que cal desinfectar. Noooooooooooo!!!!

Quin és el resultat del crim? Qui és l’assassí del misteri? Aquí un parell d’observacions molt bàsiques per als usuaris de nivell bàsic (entre els quals m’he comptat durant 3 terribles segons). Consells que donaria als meus pares, per exemple, que segur que haurien caigut de ple en la trampa:

• Si un avís de virus tapa la barra d’eines de Windows, no et refiïs Les alertes d’un antivirus no envaeixen tota la pantalla. I s’identifiquen amb el nom de l’antivirus. Coneixe’l, pel nom, per l’empresa, per la seva interfície gràfica i disseny. Els avisos seran acords, i no t’apareixeran 5 de cop, sinó només 1, d’aparença seriosa i elegant, no escandalosa i alarmant.
• El Windows no canvia d’idioma així com així. A mi els avisos i el fals “Centre de seguretat” de Windows se m’han mostrat en anglès. El sistema operatiu el tinc en català, per tant, es tracta d’un frau. No és autèntic. No hi facis cas.
• Comprova si les finestres que se t’obren són en realitat webs. És a dir, si tens un navegador d’internet obert, comprova si la finestra que et surt és en realitat un pop-up (finestra emergent) d’internet. Comprova si té barra de títol, o barra d’estat. Comprova si el cursos del ratolí canvia al dit (clàssic dels vincles) quan hi passes per sobre o si es comporta com un botó del sistema operatiu (es manté la fletxa del punter). I comprova si fent clic amb el botó secundari et surt el menú emergent clàssic de les imatges incrustades en una web. Si finalment es tracta d’un pop-up d’internet, no és greu. Només un ensurt. Però si és del sistema operatiu, no del navegador, tremola:
• Això és que tens un programa maliciós. Pot ser un spyware, un adware, un cuc, un troià, el clàssic virus… Què cal fer? O, més aviat, què he fet jo?
• Per si de cas, he tancat les sessions que tenia iniciades a internet i els navegadors.
• He endollat un llapis de memòria USB al PC i m’he copiat els documents més importants.
• Mentre es copaven, he anat a un altre PC sa i he canviat les contrassenyes de les webs que estava navegant. No em puc arriscar a que me les hagin robat i em segrestin el compte de Google, per exemple.

I finalment ve la desinfecció:

• a) Si és un PC d’empresa, truques als informàtics i tan tranquil.
• b) Si és el PC de casa, continua l’aventura. Aquí és on toca tot allò de tancar les finestres estranyes, tancar els processos de Windows que no et sonin, desinfectar el virus, passar l’antivirus, tornar a passar l’antivirus amb un escanejat més profund… I en el seu defecte (gran defecte, per cert), reinstal·lar Windows o passar-te a Linux o Mac.

Em sap greu no poder il·lustrar aquesta aventura amb una bonica imatge gràfica, però com us podeu imaginar, quan ha començat el xou no estava jo per fer fotos a la pantalla del PC. Això sí, eh: relax, sang freda i pensament racional. I missió superada.

Amb els anys, un va col·locant l’etiqueta d’”impossible” en tot allò que no es veu capaç d’aconseguir. És un hàbit no gaire sa, un defecte més per polir en aquesta gran escultura d’imperfeccions que som/sóc. Fa molts anys que, com tantes altres coses, havia col·locat l’etiqueta d’impossible a l’esquí.

Jo tenia uns 10 anys, vem anar a la neu tota la família i, no sé com, vaig acabar amb uns esquís als peus. L’experiència va ser força dolenta. Mai vaig aprendre com frenar. (Sí, podeu riure). Clar, així qualsevol té por de deixar-se anar per la pendent! “Fes cunya!”, en deien. Fes-la tu si tan fàcil és, coi! Bé, que no en tinc bon record. I per això ho he deixat aparcat tants anys.

Però fa una setmana es va presentar la oportunitat d’anar a La Molina, i em vaig obligar a tornar-ho a intentar. Tenia por, i de fet esperava que hi hagués un temporal de neu per estalviar-me la decisió de renunciar altre cop. Però no va ser així, i força acollonit em vaig posar els esquís curts (els més fàcils de fer anar, sisplau) i cap amunt. Una vegada al telecadira ja no hi havia volta enrere.

I m’ho vaig passar bé. Vaig caure (alguna caiguda era digne dels dolents de “Solo en casa”), però vaig sobreviure i fins i tot vaig acabar agafant pràctica. Sí, el geperut de Notre-Dame en posició d’ànec escaldat que apareix a la foto sóc jo, familiaritzant-me encara amb aquestes pròtesis immobilitzadores. Clar que les meves cames no entrenades em demanaven a crits que les deixés descansar, cap al final. I l’endemà vaig descobrir, gràcies a les agulletes, músculs que no sabia ni que tenia. És el que té no estar en forma.

Ara, una setmana després, em sembla una bajanada que em fes tanta por posar-me de nou uns esquís. Però abans d’enfrontar-m’hi em semblava un mur insuperable. I quan ho vaig aconseguir vaig sentir un gran alleujament. Ja és ben cert que l’única manera d’acabar amb una por és enfrontant-t’hi. Crec que començaré a aplicar aquesta màxima a dojo. Funciona!

Avui he llegit que tindríem la lluna plena més gran de l’any, perquè està molt a prop. I quan he arribat de la feina m’he dit “va, Albert, surt amb el trípode i fes-li unes fotos ben maques”. I el resultat ha estat nefast. No pretenia fer una foto de telescopi, però com a mínim que es reconegués l’astre veí, que es notés que era plenament il·luminat, que… bé, que res de res.

Però com que fa molt que no actualitzo el blog, aquesta és una excusa per fer-ho. Aquí va una de les poques fotos més o menys maques. Preneu-vos-ho com una pintura abstracte. És millor.

Disseny Mobles és la botiga que fa 25 anys va engegar el meu pare a Sant Just. Ja haureu vist algun dels vídeos que hem anat fent. Doncs ara, en aquests temps de canvi, la botiga també canvia. Estem en l’última fase d’un procés de renovació que transformarà l’estil de la botiga. El següent vídeo mostra part del procés de disseny i transformació de la botiga. Hi podeu veure el meu pare i l’altre dissenyador de la família, la meva germana.

L’eslògan no va costar molt de sortir: De nou, disseny.

Vaig pensar que podíem tapar tots els aparadors i posar-hi paraules que marquen l’esperit de Disseny Mobles. Només vàrem deixar una escletxa vertical a través de la qual es podia veure l’interior de la botiga, que estava totalment en obres. Una bonica metàfora al son de Qui busca sempre troba l’escletxa del bon gust.

Ahir el programa de documentals “Sense ficció” va emetre a TV3 What would Jesus buy?, traduït com No compreu, pecadors!. Amb bon humor, segueix les peripècies d’unes persones que es constitueixen com a grup gospel anti-compres.

El Nadal ja no significa res si no ve acompanyat de regals; molts i millor com més cars, grans i exclusius. Als Estats Units, aquella terra on totes les virtuts i vicis dels éssers humans s’amplifiquen esperpènticament, el consumisme és exagerat. Des del black friday, el divendres de rebaixes pre-nadalenques que dóna el tret de sortida a la campanya de Nadal, en les susceptibles ments dels nord-americans només regna un pensament alimentat per una poderosa emoció: he de comprar els regals, com a mínim tants com és “normal”, perquè tinc por de fer el ridícul si les compres que faig són menors a les dels altres. És a dir: por a no comprar prou.

El Nadal és por. “I si no li agrada el que li regalo?”, o “I si ella em fa un regal molt gros i jo només li he comprat aquesta misèria”. I això s’extrapola a la resta de l’any. Malalts del consumisme, de la medicina que anestèsia temporalment el sentiment de buidor… fins que el seu efecte passa i és necessària una nova dosi.

El documental també parla de la globalització, de la proliferació i hegemonia dels grans centres comercials que venen productes fets en altres països i venuts a baix preu a causa dels baixos sous de qui els fabrica, de qui els transporta, de qui els ven. I també parla de la desaparició dels petits comerços i, com a conseqüència, dels petits pobles. La riquesa es concentra en unes poques famílies que governen en la dictadura del capitalisme. I els deixem. Perquè estem anestesiats.

És representativa l’escena en què el “reverend” de l’església anti-consumista decideix que necessita un jersei per no passar fred. Es dirigeix a la botiga més petita del poblet on es troba i li demana al botiguer si es pot emprovar un jersei i si està fet als Estats Units. Un simpàtic botiguer que confessa que ha desaconsellat els seus dos fills de seguir amb el negoci familiar.

Us recomano que veieu aquest documental (haurà de ser aquesta setmana, perquè caduca, que és estranger). Us farà reflexionar. Avui mateix un amic que ha visitat Nova York recentment m’ha dit “És tal com surt a les pel·lis, no s’inventen res”.

Però bé, sort que aquest apocalipsi consumista només té lloc als Estats Units. Demà aniré de compres.

Per als no familiaritzats amb el llenguatge audiovisual, un pla seqüència és una seqüència que està formada per un sol pla, i per tant no té talls d’edició de vídeo. Més info a la Wikipedia. Últimament està molt de moda a internet això de fer lipdub o lipsynch (fer playback amb afegits gestuals interpretatius propis). Normalment són nois a la seva habitació fent ganyotes, com aquest gran i ridícul hit. Una cosa que alguns ja fèiem assíduament de petits, però que es quedava a la cinta de vídeo només per als familiars.

Però si s’hi posa gent amb talent i sumen el lipsynch amb la tècnica del pla seqüència, surten coses molt guapes. Com aquest vídeo que vaig descobrir fa uns dies i que fa mesos que corre: uns estudiants canadencs de comunicació audiovisual que han fet un videoclip de l’”I gotta feeling” dels Black Eyed Peas per la seva facultat.

No deixa d’entusiasmar-me quan el veig. No puc deixar de mirar-lo. Estic entusiasmat tot el dia. I l’he vist unes quantes vegades… Al principi no promet molt, hi ha uns canvis de llum molt estranys i tècnicament és millorable, però està fet amb molt bon rotllo. Gent jove, enèrgica, alegre, sense vergonya. Una mica el que els falta als protagonistes d’un vídeo similar que ha fet Vueling com a publicitat nadalenca. Tècnicament és una mica millor, hi ha més pasta per a una steadycam de debò, hi ha una torxa que crema la cara de qui s’acosta massa… però li falta ritme, alegria, joventut. En primer lloc falla en la cançó. No és positiva, no enganxa… no. No.

Tot això em recorda al primer videoclip fet en pla seqüència que recordo haver vist. Jo era petit, influenciable… No em jutgeu durament, però li tinc “carinyo”. El “Wannabe” de les Spice Girls. Aquest videoclip té el seu rotllo. De fet, recordo una matinada de diumenge destrossant les tecles del vídeo i la videocàmera VHS per intentar muntar una versió alternativa d’aquest videoclip amb ma germana i mon cosí ballant, amb tot de cables d’àudio penjant de la pletina per gravar el so directe del disc… Bé, un de tants experiments audiovisuals d’un jove aspirant a realitzador… Aquest no sortirà mai de l’arxiu.

Però ara em ve de gust fer un lipsynch en pla seqüència per Sant Feliu. Va, qui s’apunta?

Davant de la inclusió en l’Avantprojecte de Llei d’Economia sostenible de modificacions legislatives que afecten al lliure exercici de les llibertats d’expressió, informació i el dret d’accés a la cultura a través d’Internet, els periodistes, bloggers, usuaris, professionals i creadors d’internet manifestem la nostra ferma oposició al projecte, i declarem que…

1. – Els drets d’autor no poden situar-se per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com el dret a la privacitat, a la seguretat, a la presumpció d’innocència, a la tutela judicial efectiva i a la llibertat d’expressió.

2. – La suspensió de drets fonamentals és i ha de continuar sent competència exclusiva del poder judicial. Ni un tancament sense sentència. Aquest avantprojecte, en contra de l’establert a l’article 20.5 de la Constitució, posa a les mans d’un òrgan no judicial -un organisme dependent del ministeri de Cultura-, la potestat d’impedir als ciutadans espanyols l’accés a qualsevol pàgina web.

3. – La nova legislació crearà inseguretat jurídica a tot el sector tecnològic espanyol, perjudicant un dels pocs camps de desenvolupament i de futur de la nostra economia, entorpint la creació d’empreses, introduint barreres a la lliure competència i alentint la seva projecció internacional.

4. – La nova legislació proposada amenaça els nous creadors i entorpeix la creació cultural. Amb Internet i els successius avenços tecnològics s’ha democratitzat extraordinàriament la creació i emissió de continguts de tot tipus, que ja no provenen prevalentment de les indústries culturals tradicionals, sinó de multitud de fonts diferents.

5. – Els autors, com tots els treballadors, tenen dret a viure de la seva feina amb noves idees creatives, models de negoci i activitats associades a les seves creacions. Intentar sostenir amb canvis legislatius a una indústria obsoleta que no sap adaptar-se a aquest nou entorn no és ni just ni realista. Si el seu model de negoci es basava en el control de les còpies de les obres i en Internet això no és possible sense vulnerar drets fonamentals, haurien de buscar un altre model.

6. – Considerem que les indústries culturals necessiten per sobreviure alternatives modernes, eficaces, creïbles i assequibles i que s’adeqüin als nous usos socials, en lloc de limitacions tan desproporcionades com ineficaces per a la finalitat que diuen perseguir.

7. – Internet ha de funcionar de forma lliure i sense interferències polítiques afavorides per sectors que pretenen perpetuar obsolets models de negoci i impossibilitar que el saber humà continuï sent lliure.

8. – Exigim que el Govern garanteixi per llei la neutralitat de la Xarxa a Espanya, davant de qualsevol pressió que pugui produir-se, com a marc per al desenvolupament d’una economia sostenible i realista de cara al futur.

9. – Proposem una verdadera reforma del dret de propietat intel·lectual orientada a la seva finalitat: tornar a la societat el coneixement, promoure el domini públic i limitar els abusos de les entitats gestores.

10. – En democràcia les lleis i les seves modificacions s’han d’aprovar després de l’oportú debat públic i havent consultat prèviament totes les parts implicades. No és acceptable que es facin canvis legislatius que afecten drets fonamentals en una llei no orgànica i que versa sobre una altra matèria.