Ja és setembre, i molta gent torna a la rutina. Jo aquest any he fet vacances partides, i prou bé que m’ha anat! No sé perquè la gent té la mania de contestar amb frases automàtiques quan els pregunten sobre les vacances. “Aiiii, ja ni me’n recordo”, “Massa curtes!”… Jo contesto amb un “doncs se m’han fet llargues”. Dues setmanes, però ben aprofitades.
I és que aquest estiu per fi he comprès aquella idea que feia temps que intentava aprendre: la clau està en trobar-se bé, aquí i ara. Sigui la situació que sigui, on sigui, amb qui sigui, com sigui. Ara mateix. Faig l’esforç conscient d’imposar-me una sensació de benestar. I, goita!, funciona.
Però, no ens enganyem, jo també he tingut 10 dies de síndrome post-vacacional. Perquè dues setmanes de temps dedicat exclusivament a mi em faciliten la tasca de centrar-me en mi en el moment present (que diuen els que ens saben que és l’únic moment que existeix, l’“etern present”). I en tornar a la feina la meva ment és més propensa a enxampar les preocupacions que volten per l’aire.
Un cop superats els 10 dies de síndrome post-vacacional (que van començar 3 dies després d’arribar), torno a recuperar el control. Torno a fer l’esforç de trobar-me bé ara, mentre teclejo i gaudeixo de l’estímul de suposa la tasca de trobar les expressions justes per comunicar el que sento.
I en els propers dies, en les reunions amicals post-vacacionals, recordaré amb plaer els dies plens que he viscut aquestes vacances… Que si trobo la motivació, posaré en paraules en els propers dies. Però de moment, escolta!, em trobo bé.
La vida és un joc. Quan tenia 14 anys vaig descobrir que l’escola era un joc. Si t’ho proposaves, treies bones notes; si t’oblidaves de proposar-t’ho, no. Un simple model causa-efecte. I qui m’havia de dir aleshores que tot això de “la vida” era una gran partida!
Pots jugar d’una manera, d’una altra… amb resultats diferents en funció de l’estil que escullis. És divertit anar explorant les reaccions de les teves jugades. Sovint són predictibles, però de vegades et sorprenen. Però per això cal estar centrat en el joc. És a dir, que has de ser tu qui jugui les cartes, i no al revés. Si jugues per inèrcia, sense fixar-te on vas, és avorrit. No té gràcia.
També és divertit, si coneixes diversos estils, aplicar l’apropiat en cada moment i en funció dels contrincants. Si ets llest, jugaràs unes cartes o unes altres depenent de la reacció que vulguis despertar en el teu rival. Sempre és divertit provar combinacions noves, de forma temerària fins i tot, i divertir-se observant els contendents quan quedin descol·locats.
L’extravagància oxigena la ment rutinària, oxidada per l’anestèsia de la repetició. La singularitat és un valor per sí mateix. Amb un cop d’efecte potser guanyes o perds la partida, però tant se val! Jugar amb un estil extravagant no busca la victòria, sinó la diversió. A més, a les regles del joc no hi diu quin és l’objectiu, no? Diuen que ho saps quan hi arribes, que per a cadascú és diferent i que la meta és el camí i el camí és la meta.
Ara em pregunto: si t’adones que ja domines prou aquest joc, potser que passis a la següent pantalla, no? Perquè… oi que sempre hi ha nous nivells? A jugar s’ha dit!
Qui sóc jo? Una consciència. Una consciència molt poc conscient de mi mateix.
Si preguntes a algú, et dirà que sóc la idea que s’ha format a través dels senyals que li he volgut transmetre. Uns senyals que han arribat molt diferents de com jo volia que arribessin. Perquè és la hipocresia l’assignatura imprescindible per sobreviure en la civilització actual? Respon als interessos egoistes d’alguns que han decidit que son diferents de tothom? No m’agrada pensar-hi. Aquesta idea em fa sentir odi cap als prepotents, desconfiança cap a la bondat humana, decepció en l’amor universal.
Quan naixem som tot llum. Ens reben en aquest planeta amb una bufetada al cul que ens dóna la vida. Som amor i no coneixem la por. Després el nostre entorn (que no en té cap culpa i tota, a la vegada) ens introdueix les seves limitacions i finalment ens fa creure que són nostres, que hi hem nascut. Després la feina és meva per destriar el gra de la palla. Qui sóc jo? Quines d’aquest embolic d’emocions són meves i quines me les han imposat?
Sóc com sóc quan dormo. Aquest sóc jo. Però en llevar-me em vesteixo de seguida amb el vestit amb què aquesta societat m’identifica. I jo i tot, si em deixo endur. Però aquest no sóc jo. I l’Albert, amb el pesat vestit de plom, ha d’anar excavant endins, on sap que és el seu nen. No sap cap on excava, però si s’esforça a parar l’orella, de vegades sent els crits des de dins l’armadura densa. De vegades oblida la raó per què excava. Quan passa, en ocasions abandona fins que se’n torna a recordar. Això fins que no s’acostuma a seguir excavant per inèrcia, perquè era el que feia i el seu jo del passat hi veia el sentit.
Deixa’m ser com sóc. Tu, sí. I tu. I sobretot tu, Albert. Deixa’t ser com ets. No racionis el que deixes veure i el que no. Els altres no veuran el que intentes mostrar-los. No intentis calcular l’esbiaix per corregir-lo abans d’actuar. Arribarà deformat igualment.
No ets com diuen els altres. No ets com tu creus que els altres et fan. Desperta. Aprèn a identificar l’anestèsia que t’anul·la i veu-hi més enllà.
L’altre dia vaig veure la pel·lícula “Pirates de Silicon Valley“, que assegura que és la vertadera història del naixement de dues companyies enemigues: Apple i Microsoft. Més enllà de la dramatització del relat, em va fer molta gràcia l’acidesa amb què es retraten els dos protagonistes del film: Steve Jobs, fundador d’Apple, i Bill Gates, fundador de Microsoft.
Steve Jobs és un pseudo-hippie visionari. Un noi segur de sí mateix, amb ganes de veure més enllà, de transcendir el significat de les coses. Per ell construir un ordinador és una experiència religiosa, té un sentit espiritual. I no té problemes en buscar la il·luminació en els psicotròpics, quan no li ve per si sola. Té claríssim què vol, i no permet que els obstacles l’aturin (fins i tot arriba a negar la paternitat de la filla de la seva xicota). És cruel amb els seus empleats, és manipulador i sembla el capo d’una secta.
Bill Gates és un envejós amb un punyal. Un noi espantat, ple d’odis i pors. Temerari al volant, que busca el benefici amb el mínim esforç, i que vol guanyar pel fet de derrotar l’altre, sense una finalitat, sense importar a qui hagi de trepitjar. Un personatge que sap enredar la gent, que ven fum, que copia en comptes d’inventar i que no dubta de clavar-te el punyal per l’esquena quan li acabes de confiar la vida.
Si aquests personatges són realment tal com els pinten aquí (que ja m’ho crec), això confirmaria el que ja sabem: les empreses tecnològiques no s’han establert a la costa oest dels Estats Units per casualitat. Sinó perquè aquestes batalles empresarials són el viu reflex del Far West del segle XXI.
I els que seguim l’actualitat tecnològica som els voltors que observen l’espectacle dels duels entre cowboys, a viam qui cau primer.
Complint amb aquesta obligació auto-imposada, Apple ha llençat el nou model d’iPhone, el 4. Seguint els blogs dedicats a la companyia (i escrits pels fanàtics i obsessos del Déu Steve Jobs), es dibuixa una comèdia molt divertida si es mira des de la distància.
Es formen les clàssiques cues davant les botigues, amb fans dormint en tenda de campanya dies abans. Els seguidors en van tuitejant la seva espera constantment (lògicament, des del seu iPhone). El compren i surten a les notícies. Llavors es graven a sí mateixos obrint la capsa a casa (això tan maco de l’unboxing). I llavors comencen els problemes. I ja hi ha una curta però intensa llista de problemes coneguts de l’iPhone 4:
El sensor de proximitat de vegades no va bé. Això fa que quan t’acostes el telèfon a la orella pots prémer algun botó sense voler.
El telèfon perd la cobertura quan l’agafes de tal forma que tapes amb la mà la cantonada inferior esquerra. Els altres fabricants de telèfons ja s’han afanyat a remarcar que els seus models els poden agafar de la forma que vulguin, que no es tallen les trucades. I l’Steve Jobs (que ara s’ha aficionat a contestar e-mails d’usuaris particulars) diu que la solució és agafar-lo d’una altra forma. Però diuen que ara Apple està contractant enginyers experts en antenes. O bé comprar una de les fundes “oficials” que impediran que facis el curtcircuit que fa que perdi la cobertura.
Quan fas servir una funda d’aquestes, resulta que llavors no pots connectar el cable de sincronització del telèfon des de l’adaptador “dock”.
De totes formes, i amb tots aquest problemes, hi ha dades que diuen que s’han venut 1,7 milions d’iPhone 4 en el primer cap de setmana. I alguns analistes diuen que és el millor telèfon intel·ligent que hi ha ara per ara.
Però a banda dels problemes, ja han sortit els pintorescos personatges que no compren el telèfon per fer-lo servir, sinó per experimentar-hi. Hi ha qui el passa per la batedora, qui el travessa amb un dispar d’escopeta i qui el fica al microones (m’encanta que la publicitat contextual del YouTube en aquest últim vídeo és del Centro Médico Teknon, cosa que trobo significativa). Però gràcies a Déu, també hi ha gent que l’utilitza amb intencions creatives, no destructives. Com el curtmetratge “Apple of My Eye”, que és el primer que s’ha gravat i editat completament en l’iPhone.
És agradable acabar amb una nota positiva dins d’aquest consumisme capitalista embogidor.
Avui a Ràdio Sant Feliu he parlat d’això. Sant Feliu és una ciutat força activa en l’àmbit de noves tecnologies i en la tasca de l’alfabetització digital. És a dir, d’acostar les competències digitals, el saber moure’s per internet, a tota la població.
Dilluns va cloure la segona edició de la Casa d’Oficis de Sant Feliu de Llobregat. Ha estat un programa de formació-treball per a joves de menys de 25 anys i en l’atur, enfocat a les TIC, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació. El regidor de Noves Tecnologies de l’Ajuntament de Sant Feliu, el Jaume Mañosas, m’explicava perquè es va escollir aquest àmbit.
Les Cases d’Oficis les promou el Servei d’Ocupació de Catalunya, amb el finançament de la Generalitat i el Fons Social Europeu, i la de Sant Feliu l’ha organitzat l’Ajuntament de la ciutat. La Casa d’Oficis ha tingut dues especialitats, aquest any: 8 nois (majoritàriament) al mòdul de Tècnic en Sistemes Microinformàtics, i 8 noies (majoritàriament) al mòdul de Dinamitzador Digital Multimèdia. El Jaume Mañosas deia que ha estat un èxit:
Que és l’objectiu, trobar feina després d’obtenir la formació i el diploma. La Vanessa López, que és Dinamitzadora Digital Multimèdia i professora de la Casa d’Oficis, també em deia que estaven molt contents de com ha anat el curs.
I és que els nois i noies de la Casa d’Oficis han col·laborat amb un munt d’entitats de Sant Feliu. El curs estava format per 6 mesos de teoria i 6 mesos de pràctica, i aquestes pràctiques són les que aquest any s’han aprofitat per a la ciutat. Tot un encert, trobo. El regidor de Noves Tecnologies ho explica:
I la veritat és que han col·laborat amb un munt d’entitats de la ciutat. A la web de la Casa d’Oficis hi ha tot el llistat, i al blog, els alumnes ho anaven explicant tot. Han prestat els seus serveis a associacions de veïns i comerciants, casals, el mercat municipal, al Servei Local d’Ocupació, la biblioteca, l’Arxiu Comarcal, regidories i departaments de l’Ajuntament… Per als alumnes eren pràctiques i per a les entitats, un servei gratuït. Els tècnics microinformàtics potser els solucionaven problemes més tècnics, de màquines, d’ordinadors, de xarxes i instal·lacions… i els dinamitzadors digitals multimèdia feien més això, dinamitzar. Els mateixos titulats ho expliquen en un vídeo que van fer i es va projectar dilluns a la cloenda. Expliquen que han col·laborat amb el portal del compremasantfeliu.cat, o la web del festival Work On Fest, entre molts altres.
Una feina que té molt a veure amb aquest nou rol professional que ha nascut no fa gaire, anomenat Community Manager o “responsable de comunitats online”. Una feina a mig camí entre moderador de comentaris i creador de continguts o redactor multimèdia, i que a la Casa d’Oficis l’han anomenat Dinamitzador Digital Multimèdia.
De la Casa d’Oficis jo conec les noies (i noi) d’aquest mòdul, Dinamització, perquè els vaig fer un parell de classes sobre realització de vídeo. De fet, han tingut la sort de rebre diverses ponències de professionals de diferents àmbits, sempre relacionat amb les TIC. Dissenyadors web, experts en web 2.0 (la web participativa), emprenedors en l’àmbit de la comunicació corporativa. Jo els vaig donar unes classes de realització audiovisual, i vam fer un vídeo promocional del projecte de la Casa d’Oficis i que a la vegada mostra el fons, la intenció d’alfabetització digital. Al final d’aquest vídeo hi ha una bateria de paraules, de conceptes, que aglutinen una mica els diversos pals que han tocat els alumnes.
Podeu visitar el canal de YouTube de la Casa d’Oficis, on trobareu aquest i molts altres vídeos que han fet els alumnes, ja titulats.
El propietari d’una pàgina web és el responsable dels comentaris que la gent deixi en el seu espai de participació? Això és el que donava a entendre la Llei de Serveis de la Societat de la Informació i el Comerç Electrònic (LSSICE). O sigui, la llei d’Internet del 2002. D’alguna manera, era possible interpretar que el prestador de serveis d’Internet és responsable últim d’allò que passa en el seu espai. I es podia considerar un blogger qualsevol un “prestador de serveis”.
Aquest argument ha servit durant temps per censurar comentaris en llocs web. El procés era ben senzill: jo deixo un comentari en un blog, algú em contesta amb un insult, i jo li demano al propietari de la web que elimini aquest comentari que m’insulta, que és responsabilitat seva.
Jo això ho he viscut en la meva pròpia pell. Fa anys que vaig llençar un portal web sobre la tecnologia i tècnica del cinema, CineSonido.com. Jo n’era el webmaster i principal redactor. Doncs en 3 o 4 ocasions vaig rebre e-mails dels meus usuaris que m’exigien que eliminés algun comentari que no els deixava en gaire bona posició, al·ludint al dret a l’honor i a la intimitat personal. I alguns ja m’amenaçaven amb posar-me una denúncia si no feia el que volien. Cito una frase d’un d’aquests correus: “Com que no atén a raons, el considero co-partícep d’aquestes declaracions i em reservo el dret a emprendre les accions legals que estimi convenients”. I procuraven recordar-me que, segons la LSSIE, jo era responsable de tot el que es digués en la meva web. Naturalment, jo no volia cap mal rotllo, i acabava cedint a les exigències d’aquests individus.
Fer de moderador té la seva complexitat, però més enllà d’aquell capítol, la pregunta roman: realment és el webmaster o el propietari d’un lloc web el responsable del que altre gent digui? El sentit comú (aquell concepte eteri tant pronunciat i tan poc practicat) em diu no, que cadascú és responsable del que diu, independentment d’on ho digui mentre s’identifiqui. Per això els webs seriosos obliguen a identificar-te abans de publicar un comentari, i molts moderen els comentaris dels usuaris abans de publicar-los. Estem parlant dels lectors d’un mitjà que hi participen expressant les seves opinions, eh. Ara no parlo de periodistes que representen l’empresa que hi ha al darrera.
Doncs ara hi ha jurisprudència, és a dir, sentènciesjudicials que demostren que, efectivament, el prestador de serveis no és el responsable dels comentaris de tercers. Són 2 casos, del Tribunal Suprem i de l’Audiència Provincial de Madrid.
Doncs ja estic més tranquil. Si em torna a passar, els diré “denuncia, denuncia, no pateixis”.
articles