dimecres, 4 de maig del 2016

Gràcies Brauli

Gràcies per ensenyar-me a posar-me les lents de contacte. Sento gratitut per la teva sensibilitat i correcció professional aquell dia en què em vas dedicar tota la teva atenció per tal que aprengués a posar-me i treure les lents de contacte.

Era una nova experiència per a mi, i el fet de tocar-me la superfície dels ulls va ser difícil. La teva paciència al llarg de diverses sessions a l’òptica va ser determinant en aquest utilitari però important episodi de la meva vida.

Per tot això, gràcies.

  dimecres, 4 de maig del 2016

Gratitud

Bon dia!

Fa mesos que no t’he dedicat una línia, blog meu. Sé que tinc una relació difícil amb tu, perquè et vull tractar com si fossis el meu diari personal però en canvi sóc molt conscient que el que et comunico no és pas privat. Disculpa si no no he sabut trobar el teu lloc últimament. Però ara et dic hola de nou perquè fa dies que sento una crida per expressar coses, i crec que ets l’eina idònia. Vull expressar gratitud.

Posta de sol

En aquest viatge intens que és la vida, sortosament, tot canvia. Vaig aprenent coses que em fan saltar d’un lloc a un altre. I com que sóc curiós i ordenat per naturalesa, m’agrada posar aquestes lliçons en un arxiu. No és tan el valor de l’arxiu en sí, o el fet de comunicar-ho a altres, sinó l’exercici d’escriure el que m’estimula.

Així que en aquesta sèrie escriuré regularment entrades de gratitud. Llegeixo dels savis que és l’emoció més alta. Així que practicar-la més ha de ser bo, oi? Sovint em passen pel cap records de persones de qui he après lliçons. Moltes vegades elles no són conscients d’aquest fet. D’altres sí.

Començant avui, regularment escriuré algunes línies de gratitud a aquestes persones. Algunes seran més llargues que d’altres. Però totes seran sinceres.

  dilluns, 5 de gener del 2015

Focs artificials de pagament però guies de franc

En l’any i mig que fa que visc a Londres he vist que aquí tot el que es faci tindrà èxit. Aquest any, per primera vegada, l’ajuntament de Londres ha decidit fer pagar per veure els focs artificials d’any nou. Hi ha hagut motles queixes, però, com sempre, ha estat un èxit. Perquè a Londres, com que hi ha tanta gent, tot té èxit.

L’Israel em deia que l’ajuntament ha fet bé, que els esdeveniments culturals han de ser de pagament, que no hi ha res gratis. (Cal dir que el mateix amic defensa que el transport públic ha de ser completament gratuït). I a la vegada escolto en la meva ment la veu del Josep, que em diu que ara tot passa pels bruts diners i això li treu ànima i tot el seu valor. Serveis gratuïts com el que l’altre dia em recomanava l’Anna, d’unes visites guiades per Londres que es fan cada dia en anglès i castellà de franc (s’espera que hi deixis la voluntat).

Al final els diners són només un símbol, no? No són dolents. Ni bons. Són neutres. Són el que nosaltres volguem fer amb ells. Si estem barallats amb els diners viurem contradictòriament. Perquè si volem jugar en les normes que l’actual civilització marca, necessitem diners per viure. És com si odiéssim l’aigua. Escolti, que és vital!

La meva idea dels diners continua modelant-se. Fa uns mesos vaig comprar algun Bitcoin (que ara està pel terra). Ara m’adono que l’economia real és que està sustentada per una activitat real. En Kern em diu que ell ha arribat a no cobrar talonaris perquè no se sentia orgullós de la forma en què havia aconseguit aquells diners.

Així que suposo que els diners són semblant a l’ego. Una idea abstracta que necessitem per viure però que és insaludable si ens identifiquem en excés.

  dijous, 21 d'agost del 2014

El discurs que em faig

Ahir l’amic Joan Puig em va entrevistar en el programa que condueix aquest estiu a Onda Cero, Fem l’agost. Si us interessa la podeu sentir aquí dalt. Em va anar molt bé per revisar el discurs que em faig a mi mateix. Sóc molt dur amb mi i no m’acostumo a dir coses maques, així que quan algú em pregunta per l’aventura londinenca que fa un any que estic vivint és una oportunitat per revisar què penso de mi en realitat.

I el resultat continua sent positiu. Potser hauria d’aplicar la tècnica de l’auto-entrevista quan em senti una mica perdut. Va bé per aixecar la moral.

  dilluns, 11 d'agost del 2014

Cordada fa que em superi

El Josep i jo al Mont Blanc

La natura és sangglaçadora. Tot just fa 4 anys que vaig fer la meva primera excursió i des d’aleshores que he viscut molts i molt bons moments a la muntanya. Vaig començar tot sol, fent senderisme, vaig seguir amb travesses, excursions llargues, muntanya hivernal, esquí, alpinisme, esquí de muntanya, escalada…

El 95% de tot el que he fet ha estat gràcies a l’associació excursionista Cordada i a les bellíssimes persones que la formen i la gestionen. La Irene i el Josep ja ho saben, que han estat i són molt importants en la meva vida. Ells són qui m’han ensenyat tot el que sé de la muntnaya, i he tingut el privilegi d’estar en llocs que mai hauria somiat abans de conèixe’ls.

El Josep és qui s’encarrega de les activitats més exigents. L’escalada, l’alpinisme, l’esquí de muntanya… Una cosa que ell sempre diu quan fem cim és “som uns privilegiats”. I té raó. Poca gent té la sort o les ganes de fer el que fem. Pujar muntanyes per terreny verd, o terra, o roca… o neu nova, o neu dura, o gel, o tot plegat. I quan arribem a dalt, el Josep ens ho recorda. I gaudim del moment present sent conscients de l’esforç que ens ha costat pujar-hi.

Quan faig una activitat de muntanya exigent, sempre hi ha moments que tinc por. Molts. I em pregunto què coi faig jo aquí, puguent estar segur al sofà de casa. Perquè la muntanya és perillosa. Pots caure mentres escales, pots ensopegar amb la corda mentres puges per una glacera i relliscar cap avall, et pot caure una roca al cap i deixar-te inconscient… O et pot sorprendre una allau. Els perills hi són, i aquests reptes són els que t’empenyen a superar-te.

Jo he d’agraïr molt a Cordada, al Josep especialment, que m’obligui a superar-me, a fer activitats cada vegada de més nivell, com la del Mont Blanc de fa unes setmanes. Quan miro enrere em faig creus del que he fet en poc temps, tot i pensar sempre que “aquesta serà l’última”. Ara em sembla que ja no ho penso. Ara em dic “quina serà la següent?”.