La revetlla de Sant Joan vaig anar a una discoteca. Jo no sóc de sortir molt. De fet amb una o dues vegades l’any en tinc prou. Em carrega, i no em sento còmode. Prefereixo una forma d’oci més calmada i menys etílica.

La principal raó per la qual no m’agraden les discoteques és pel tipus de música que posen. La segona és pel volum en què la posen. Quan és d’hora encara està bé, però a mesura que passa la nit, com bé saben els DJ, les oïdes dels clients es van ensordint. Com que la intensitat del so és molt alta, el timpà vibra amb molta violència, i això el desgasta. L’efecte és que deixem de percebre les freqüències més altes de l’espectre sonor (les més agudes). I llavors és com si el so baixés de qualitat. Com se soluciona això? Doncs apujant el nivell d’aguts, amb la qual cosa tornem a sentir la música tal com la notàvem abans de fer mal al timpà.

I després, esclar, t’estàs tot l’endemà com si portessis taps a les orelles i sentint aquell molest to agut dins el teu cap. Un fenòmen, per cert, per al qual els científics encara no han trobat explicació. Els sabis sí que la tenen, però: és producte dels excessos.

En què es fixa un decorador d’interiors per determinar si un moble d’estil modern és de bona qualitat o no? D’això tracta el nou vídeo de Disseny Mobles.

Els venedors de televisors d’alta definició estan d’enhorabona. Ja podran tornar a guardar al calaix aquells repetitius BluRay d’exhibició i sintonitzar el (no tant) repetitiu canal d’alta definició en proves de TV3.

No sé si té gaire sentit mantenir un canal com aquest, però com que “sobra l’espai” del multiplex, més val aprofitar-lo així. D’aquesta manera fem gala de tecnologia, ajudem les cadenes d’electrodomèstics a vendre pantalles cada vegada més grans per a sales cada vegada més petites, i aprofitem tot el material que TVC ha rodat en HD i que per la tele “normal” no aprofita tota la seva qualitat.

O sigui, que un dels dos canals digitals de la TDT que emet TV3 passarà a ser TV3HD. A casa no sé quin tenim sintonitzat a la presintonia 3 (l’altre potser està al 39). Per si de cas, en aquest canal que serà substituit es va passant un text que diu “A partir del 18 de juny, aquest serà el nou canal de proves d’alta definició (HD). Sintonitzi TV3 al canal 61 (CH61)”.

L’Albert Om m’ha sorprès, avui. En directe, a TV3, ha entrevistat algú del públic. Perquè? Doncs si faig cas a la deducció, la raó és que el cardenal Lluís Martínez Sistach ha “caigut”. Estava anunciada la seva presència com a entrevistat. Tot em du a pensar que ha fallat a poques hores o estona abans de començar el programa, i no han trobat ningú de substitut. Solució? Experiment.

Així ha estat presentat, com un experiment. Un minut abans de començar el programa, el director i presentador d’”El club” ha dit: “poseu un micròfon a aquesta senyora del públic”. I resulta que li ha sortit molt bé, el tret. La Núria Duran (així es diu l’entrevistada) és tot un personatge. Entrenyable, pagesa de tota la vida, graciosa i molt xerraire, ha mantingut la meva atenció fins al final. No li veig el truc, sincerament. Em crec que ha estat tan improvisat com diuen.

L’entrevista sencera val la pena veure-la, però he fet una selecció d’alguns fragments divertits pel YouTube (més a baix). Amb la broma de l’”on apareixerà el Jordi Pujol a la història d’aquesta dona?” han anat tirant fins al final. Fins i tot amb el Joan Pera per enmig, que encara no sé què hi feia per allà (i amb el micro posat). Perquè després no ha tingut secció (o potser ha saltat per falta de temps).

Tot un fenòmen que segur que tornarem a veure, aquesta ex-anònima senyora de Camós. I tot un exercici, el de l’Albert Om, d’entrevistar algú que no coneixia de res. Potser el gran mèrit ha estat encertar amb la persona més xerraire i extrovertida que hi havia al plató.

“Varios hombres murieron por nosotros. Teníamos la responsabilidad de vivir nuestras vidas con toda integridad y honestidad para honrar su sacrificio.”

Aquesta frase la pronuncia el personatge de Leo McGarry en el capítol 14 de la 5a temporada de “El ala oeste de la casa blanca”. Fa referència a la guerra del Vietnam, on gairebé perd la vida de jove. Aquesta frase m’ha fet reflexionar sobre el valor del sacrifici. És esperpèntic com es repeteix en les pel·lícules americanes la típica frase de “déjame aquí, sálvate tu”. Es repeteix tant que ha perdut el significat.

Però de cop i volta m’he adonat de com n’és de gros que algú, en una situació de la qual depèn la seva vida, sigui capaç d’exercir tal sacrifici com el que significa ser abandonat per tal de salvar algú altre. Morir en pro d’algú. Suposo que deu ser l’acte d’amor més gran que existeix.

Això contradiu tota naturalesa animal, la que diuen que ens impulsa a lluitar per la supervivència. Estàs dient que tot el que tens, que és la teva vida, no val més que la d’aquest algú pel qual et sacrifiques. Quin gran acte d’humilitat! I el que queda viu té dues opcions, segons ho veig: penedir-se tota la vida d’haver renunciat a arriscar-se, o bé fer com diu el Leo de “El ala oeste”; fer que cada dia que visquis sigui digne d’haver estat salvat. Demostrar que el sacrifici no va ser envà.

Sovint la filosofia americana no és tan ridícula com ens fan pensar la reiteració i la publicitat cinematogràfica.

Fa setmanes que vaig anar al cine a veure aquesta pel·lícula i com que no tinc temps encara no n’havia parlat. Només havia escrit una línia, que pensava desenvolupar: Maleït Nicolas Cage!

Sí, perquè em va agradar, la pel·lícula. Probablement no superaria l’examen d’un segon visionat, però la veritat és que anava amb el prejudici dels dos comentaris que havia escoltat: “diuen que és dolenta” i “ha estat la més vista als EUA”. Això em feia pensar que era un film típic de setmana santa, amb un terç d’acció desenfrenada, un terç d’intriga, una mica de moralina americana i un polsim de tonteria en els personatges plans. Però no.

[ATENCIÓ SPOILER] No sé si puc ser objectiu amb els films de ciència-ficció i extraterrestres, perquè n’hi ha tan poques que ens tenen als aficionats amb els mono al cos. [FINAL SPOILER]

Té intriga, té aquests personatges que acabo de comentar i té reflexió, una gran dimensió espiritual. I té nens de protagonistes. I és que quan veig una història amb nens m’entendreixo de seguida i el relat es fa molt més intens emotivament. Una bona pel·lícula, per entretenir-se, això sí, però una bona pel·lícula si no fos per aquest calb i dolentíssim actor que és el Nicolas Cage. I a viam si els productors ens regalen més films de ciència-ficció, si us plau! Que tenim sequera!

Ahir a la tarda em van fer entrega, com vaig anunciar,  del premi al “millor ús corporatiu d’eines web 2.0″ en un comerç, per la web de Disseny Mobles. No puc estar més cofoi. Em fa molta il·lusió. Vem baixar tota la família, esclar. La meva germana va estar gravant amb la càmera mentre ens donaven el premi (un tros d’impressora làser a color que gairebé no hi cabia al cotxe).

Després ens van “agafar unes declas”, com es diu en l’argot professional (o uns inserts, diuen altres). Dues noies ens van gravar una breu entrevista al meu pare i a mi per l’informatiu a la xarxa que fa la gent de Sant Feliu Online (qui donava el premi). I en acabar, per fi, vaig poder visitar l’Exposició Nacional de Roses i saludar coneguts a la Fira Comercial, que encara no havia tingut temps. De tot plegat vaig publicar algunes fotos al Twitter, que podeu veure aquí.

Dissabte s’havien entregat els premis a “millor bloc ciutadà”, però com que no hi vaig poder ser-hi, un amic va anar-hi en nom meu. De l’entrega de diumenge aquí en teniu el vídeo, que també és l’entrada número 19 del videoblog de dissenymobles.com.