És el que pensava de petit. D’alguna manera sabia que hi havia molt més en aquest món d’allò que podem veure i percebre. Sabia que la màgia existia. Però ningú en parlava, només les pel·lícules, els contes… Només buscava confirmació més enllà de la ficció.

Per aquesta raó odiava les pel·lícules fantàstiques en què al final no et confirmaven que tot el que havies vist realment li havia passat al protagonista. Buscava alguna cosa semblant al “basat en fets reals”.  I per això sempre m’han disgustat els finals oberts en matèria fantàstica. Aquells finals en què tot queda en un somni del personatge, en un cop de cap pel qual havia perdut el coneixement, o en interpretacions fantasioses de la realitat.

Sempre m’han fet ràbia aquests finals cinematogràfics, i l’altre dia se’m va dibuixar un somriure en veure Los mundos de Coraline. Un film preciós que feia temps que tenia pendent. A diferència d’Alicia en el país de las maravillas, per exemple, aquesta història no explica racionalment els esdeveniments fantàstics, no els nega. És com El viaje de Chihiro, de Hayao Miyazaki; un film on, des d’un món real, es fa el salt a un altre de fantàstic. Altres pel·lícules d’aquest director, com La princesa Mononoke o El castillo ambulante, parteixen ja d’un món amb elements màgics.

Senyors i senyores guionistes, directors i novel·listes: si us plau, confirmin als infants que la màgia existeix. No redueixin l’aventura de la fantasia a un deliri oníric que es dissol en entrar en contacte amb el fred món real. Aprenguin de La historia interminable, on el món inicialment aïllat de Fantasia s’acaba fonent amb la realitat. O del meu idolatrat Harry Potter, que agafa la quotidianitat i la redefineix com la porció visible d’un món més gran. En aquest planeta (en el primer món occidental, especialment) ens fan falta més persones creients en la màgia!

Per cert, voleu un secret? La màgia existeix. Només cal estar entrenat per poder veure-la, i no buscar-la amb forma de focs artificials de colors. Sí, la màgia existeix.

Diumenge va tenir lloc la festa del roser al Parc Torreblanca. Els Amics de les Roses van organitzar la trobada anual  amb botifarrada i concurs de pintura infantil. I aquest any, com que és el 125è aniversari del naixement de Pere Dot, el roserista més internacional de Sant Feliu, s’ha fet una placa indicant la importància del parc, el seu lloc de naixement.

Tot i que aquest any no han pogut fer la plantada, perquè el camp encara està molt mullat. Però el que sí s’ha pogut veure ha estat el nét de Pere Dot, el també roserista Jordi Dot, mostrant com cal podar un roser. I jo gravant-ho tot amb la Steadicam Merlin que em vaig comprar ja fa un mes. Maca, aquesta foto que m’ha enviat el Jaume.

Si volíeu veure un fragment del vídeo haureu d’esperar fins a finals de mes, coincidint amb la data del 125è aniversari, en què tindrem un avançament del documental.

Sóc consumidor intensiu de podcasts. De tant en tant en busco de nous, però l’experiència m’ha fet reticent a subscriure’m a un podcast no professional. Vull dir un podcast que no l’han fet en una emissora de ràdio.

Seguint aquest tweet, vaig subscriure’m al podcast del programa Tecno-Esfera, de Ràdio Barcelona. Als 5 minuts vaig decidir desfer-me’n. Perquè? Per la locució. El contingut és interessant (potser massa planer), l’estil de realització és definitivament molt bo (el millor del programa), però la noia que el presenta, Marta Palencia, té un català horrible (sense elles, ni esses sonores, ni vocals obertes, ni neutres…). Si a això li sumem un estil de locució, molt “empastat” però amb l’intent que sembli “sensual”, cosa que resulta en un semi-xiuxiueig… Em posa els pèls de punta.

Aquesta noia, per cert, és la veu dels jingles d’un podcast anomenat Territorimac. Aquest l’he escoltat durant una temporada, perquè, honestament, és professional (es nota que el Jaume Angulo és home de ràdio). Un cop t’has acostumat al seu estil de locució pedant, està bé. La bona realització i el ritme impecables són arguments que superen els punts dèbils, que no deixen de ser irritants. Un de molest és el costum que té de fer talls de postpo constantment per introduir les seves preguntes. Això dóna ritme, definitivament, però per a l’oïda entrenada (i per a la novella crec que també), és evident que és una tècnica poc honesta.

És com això que fa l’Eduard Punset a Redes, que primer fa tota l’entrevista al seu personatge i més tard, un cop coneix totes les respostes, fa que el gravin a ell introduint les preguntes justes i exactíssimes. Home, això és trampa! Qui també sembla que ho fa (però no ho puc assegurar) és el Carles Pérez a la seva secció dins del TVist de TV3 com a Defensor de l’Audiència de la CCMA.

Però bé, tornant al podcast de Territorimac, tot i la locució pedant i empastada (que l’allunya de l’oient) i aquests trucs evidents de postproducció (poc honestos), el deixo d’escoltar per una altra raó: l’”autobombo”. Es veu que es presenten a uns premis de podcast, i a caaada prograaama van repetint la falca publicitària de “vota’ns”. “Tu programa favorito ahora también puede ser un programa ganador”, repeteixen, com si a sobre els ho haguéssim d’agrair!

Doncs no només no us voto, sinó que deixo d’escoltar-vos. Apa!

Ahir vaig acabar de llegir l’últim llibre del Dan Brown, The Lost Symbol (El símbol perdut).

Formes
Aquest home ha descobert que li funciona bé l’estructura que va aplicar a la seva primera novel·la, Digital Fortress (La fortalesa digital), i ha tirat pel dret. Capítols molt curts, accions paral·leles, situacions resoltes però sense compartir la clau amb el lector (clau que després es resol en una acció paral·lela i per un altre personatge)… La història succeeix tota en una sola nit. Però per poder comprimir-la tant, l’autor ens flagel·la amb constants i interminables flashbacks, necessaris per entendre el relat.

Contingut
Té força elements previsibles, i la poderosa manera com l’autor reté la clau que el lector necessita entendre una situació provoca sovint que el resultat sigui decebedor, pels focs artificials que anunciaven aquesta -finalment ridícula- clau. Però en general, el fons de la història està ben trobat. No és res nou en els temps que corren (llegiu El secret, o autors com Deepak Chopra i demés gurus de l’auto-coneixement), però ve a sumar-se a les corrents actuals de com la humanitat es relaciona amb allò espiritual.

Aquesta és la tercera novel·la centrada en el personatge de Robert Langdon, després d’Àngels i dimonis i El codi DaVinci. Per tant, sense voler desvetllar res, podria fer el símil amb aquesta trilogia dient: A través de Robert Langdon, primer Dan Brown va intentar destruir el cor de la religió cristiana, després va intentar desacreditar-la des dels seus ciments… ara el que fa és reinventar no només aquesta, sinó totes les creences religioses.

M’ha agradat? Pse. El tornaria a llegir? No.

Avui m’ha passat una cosa curiosa: m’he sentit un novell a l’ordinador. No em passava des que vaig tocar per primera vegada un Mac. Doncs sí, avui un virus casi m’enganya.

Estava tot tranquil utilitzant el Windows XP quan de cop i volta em salta un splash screen que tapa tot el que tenia en pantalla (fins i tot la barra d’eines de Windows i el botó Iniciar). Apareix una finestra fent pampallugues, d’un tal “Antivirus Plus”. I una altra. I llavors la pantalla del “Centre de Seguretat” del Windows. Era tot molt convincent, i per una fracció de segon (bé, potser han estat 3 segons sencers) m’ho he cregut. He cregut que era l’antivirus de debò que m’avisava que tenia un virus, i calia prémer el botó per desinfectar-lo. Nooooooooo!!!! Immediatament després m’apareix una altra finestra anunciant que tinc spyware al PC, que cal desinfectar. Noooooooooooo!!!!

Quin és el resultat del crim? Qui és l’assassí del misteri? Aquí un parell d’observacions molt bàsiques per als usuaris de nivell bàsic (entre els quals m’he comptat durant 3 terribles segons). Consells que donaria als meus pares, per exemple, que segur que haurien caigut de ple en la trampa:

• Si un avís de virus tapa la barra d’eines de Windows, no et refiïs Les alertes d’un antivirus no envaeixen tota la pantalla. I s’identifiquen amb el nom de l’antivirus. Coneixe’l, pel nom, per l’empresa, per la seva interfície gràfica i disseny. Els avisos seran acords, i no t’apareixeran 5 de cop, sinó només 1, d’aparença seriosa i elegant, no escandalosa i alarmant.
• El Windows no canvia d’idioma així com així. A mi els avisos i el fals “Centre de seguretat” de Windows se m’han mostrat en anglès. El sistema operatiu el tinc en català, per tant, es tracta d’un frau. No és autèntic. No hi facis cas.
• Comprova si les finestres que se t’obren són en realitat webs. És a dir, si tens un navegador d’internet obert, comprova si la finestra que et surt és en realitat un pop-up (finestra emergent) d’internet. Comprova si té barra de títol, o barra d’estat. Comprova si el cursos del ratolí canvia al dit (clàssic dels vincles) quan hi passes per sobre o si es comporta com un botó del sistema operatiu (es manté la fletxa del punter). I comprova si fent clic amb el botó secundari et surt el menú emergent clàssic de les imatges incrustades en una web. Si finalment es tracta d’un pop-up d’internet, no és greu. Només un ensurt. Però si és del sistema operatiu, no del navegador, tremola:
• Això és que tens un programa maliciós. Pot ser un spyware, un adware, un cuc, un troià, el clàssic virus… Què cal fer? O, més aviat, què he fet jo?
• Per si de cas, he tancat les sessions que tenia iniciades a internet i els navegadors.
• He endollat un llapis de memòria USB al PC i m’he copiat els documents més importants.
• Mentre es copaven, he anat a un altre PC sa i he canviat les contrassenyes de les webs que estava navegant. No em puc arriscar a que me les hagin robat i em segrestin el compte de Google, per exemple.

I finalment ve la desinfecció:

• a) Si és un PC d’empresa, truques als informàtics i tan tranquil.
• b) Si és el PC de casa, continua l’aventura. Aquí és on toca tot allò de tancar les finestres estranyes, tancar els processos de Windows que no et sonin, desinfectar el virus, passar l’antivirus, tornar a passar l’antivirus amb un escanejat més profund… I en el seu defecte (gran defecte, per cert), reinstal·lar Windows o passar-te a Linux o Mac.

Em sap greu no poder il·lustrar aquesta aventura amb una bonica imatge gràfica, però com us podeu imaginar, quan ha començat el xou no estava jo per fer fotos a la pantalla del PC. Això sí, eh: relax, sang freda i pensament racional. I missió superada.

Amb els anys, un va col·locant l’etiqueta d’”impossible” en tot allò que no es veu capaç d’aconseguir. És un hàbit no gaire sa, un defecte més per polir en aquesta gran escultura d’imperfeccions que som/sóc. Fa molts anys que, com tantes altres coses, havia col·locat l’etiqueta d’impossible a l’esquí.

Jo tenia uns 10 anys, vem anar a la neu tota la família i, no sé com, vaig acabar amb uns esquís als peus. L’experiència va ser força dolenta. Mai vaig aprendre com frenar. (Sí, podeu riure). Clar, així qualsevol té por de deixar-se anar per la pendent! “Fes cunya!”, en deien. Fes-la tu si tan fàcil és, coi! Bé, que no en tinc bon record. I per això ho he deixat aparcat tants anys.

Però fa una setmana es va presentar la oportunitat d’anar a La Molina, i em vaig obligar a tornar-ho a intentar. Tenia por, i de fet esperava que hi hagués un temporal de neu per estalviar-me la decisió de renunciar altre cop. Però no va ser així, i força acollonit em vaig posar els esquís curts (els més fàcils de fer anar, sisplau) i cap amunt. Una vegada al telecadira ja no hi havia volta enrere.

I m’ho vaig passar bé. Vaig caure (alguna caiguda era digne dels dolents de “Solo en casa”), però vaig sobreviure i fins i tot vaig acabar agafant pràctica. Sí, el geperut de Notre-Dame en posició d’ànec escaldat que apareix a la foto sóc jo, familiaritzant-me encara amb aquestes pròtesis immobilitzadores. Clar que les meves cames no entrenades em demanaven a crits que les deixés descansar, cap al final. I l’endemà vaig descobrir, gràcies a les agulletes, músculs que no sabia ni que tenia. És el que té no estar en forma.

Ara, una setmana després, em sembla una bajanada que em fes tanta por posar-me de nou uns esquís. Però abans d’enfrontar-m’hi em semblava un mur insuperable. I quan ho vaig aconseguir vaig sentir un gran alleujament. Ja és ben cert que l’única manera d’acabar amb una por és enfrontant-t’hi. Crec que començaré a aplicar aquesta màxima a dojo. Funciona!

Avui he llegit que tindríem la lluna plena més gran de l’any, perquè està molt a prop. I quan he arribat de la feina m’he dit “va, Albert, surt amb el trípode i fes-li unes fotos ben maques”. I el resultat ha estat nefast. No pretenia fer una foto de telescopi, però com a mínim que es reconegués l’astre veí, que es notés que era plenament il·luminat, que… bé, que res de res.

Però com que fa molt que no actualitzo el blog, aquesta és una excusa per fer-ho. Aquí va una de les poques fotos més o menys maques. Preneu-vos-ho com una pintura abstracte. És millor.