dimecres, 7 de juliol del 2010

Viatge a Londres (2): Immersió

Em llevo aviat. Massa aviat. Tren, autocar i avió. No m’atreveixo a iniciar una conversa amb l’anglès del costat. I si no sóc capaç? No em sortiran les paraules. Aterro a Anglaterra, trepitjo terra anglès i em sorprenc en adonar-me que no sento aquella excitació de quan arribes a un lloc nou. Em repeteixo que no hi he estat mai, aquí. I em contesto que això no m’és familiar del tot… però sí natural.

A l’autocar de l’aeroport de Stansted a Londres hi ha una noia que em crida l’atenció. S’asseu a l’altra punta. Però el seu seient està mullat i seu al meu costat. És d’Etiòpia, es diu Hannah i viu a Londres. És la meva immersió idiomàtica. Mitja hora de conversa en anglès m’obliga a canviar el xip i començo a suar. Però és molt amable i cap al final em diu que ha viscut uns anys a La Floresta, que parla castellà i que entén el català. La meva primera conversa en anglès m’ha desbloquejat. Ho entenc tot i em faig entendre millor del que em temia.

Al metro de Victoria m’estresso una mica. La bufeta pressiona, la maleta sorolla i les monedes que m’han donat per canvi segueixen un codi de grandàries i colors que no entenc. He de comprar una targeta pel metro. “Què faig, senyor de la taquilla a qui em costa entendre perquè em parla a través d’un micròfon atrotinat des de l’altra banda del vidre? Compro una targeta Oyster normal o una de Travel Card?”.

A l’alberg hi ha gent amb qui xerrar. En Marcus, un jove alemany que fa la volta al món en 3 mesos i una maleta gegant. En Gerald, un britànic de mitjana edat que acaba de començar un viatge per Europa en bici.

Molt bé, ja sóc aquí. Són les tantes de la tarda, però sóc lliure. Què faig? On vaig? Picadilly Circus. Segueixo amb la meva política de parlar amb tothom que pugui. Una parella andalusa que surt del metro: conversa al canto. “El pitjor, el menjar, i al London Eye 3 hores de cua”. Sento parlar castellà al peu de l’estàtua de Picadilly: conversa al canto. Uns colombians que viuen a Londres i que em conviden a uns xupitos de rom negre.

Camino. Trafalgar Square, Leicester Square, Chinatown… i sopo un fish and chips a darrera de Leicester Sq. L’havia de provar, però mai més.

NOTA: Aquest havia de ser el segon escrit d’una sèrie d’articles que mai vaig arribar a continuar. No l’havia arribat a publicar mai, però ara l’he trobat pergut i he aprofitat, ja que estic fent repàs d’alguns episodis viscuts.

Aquest article ha estat publicat el dimecres 7 de juliol del 2010 a les 18:31 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari