dijous, 15 de setembre del 2011

La màgia existeix (1)

Avui dijous torno a Ràdio Sant Feliu amb aquesta nova secció del programa “El mirall”. La podeu escoltar a les 11:45h al 105.3FM o a la web. O bé podeu llegir-la tot seguit.

 

Descobrint planetes habitables

Aquest dilluns, astrònoms de l’Observatori Europeu del Sud, a través del telescopi Harps de Xile, van descobrir un planeta apte per a la vida. Es troba a 36 anys llum de distància, que serien 34 kilòmetres seguits de 13 zeros. Molt lluny. Li han posat de nom HD85512b. Es coneixen més de 400 exoplanetes (és a dir, planetes que orbiten estrelles que no són el sol), però pocs que tinguin possibilitat d’albergar vida tal i com la coneixem.

Això em fa pensar: perquè, clar, posats a buscar, busquem allò que ja coneixem. Vida com la del planeta Terra. No podem buscar formes de vida diferents a allò que entenem, perquè no disposem de les eines necessàries. I, provablement si en descobríssim alguna la passariem per alt perquè no la reconeixeriem. Perquè “reconèixer” vol dir tornar a conèixer.

Una altra cosa que em fa recordar aquest descobriment és que aquests astrònoms no van veure dilluns passat el planeta HD85512b tal com era. No l’han vist en el present, sinó en el passat. Han vist com era fa 36 anys. Perquè la llum ha trigat a arribar a aquí 36 anys, que és la distància que ens separa. Potser ara ja ni existeix. Els nostres ulls són màquines del temps, no veiem el cel tal com és ara, sinó tal com era fa desenes, milers, milions d’anys, depenent d’on mirem.

 

Estem condicionats pel temps

Això em recorda que estem condicionats per la 4a dimensió. L’única que coneixem que no és física, que no podem tocar ni tampoc manipular. La dimensió temporal: el temps. Per cert, el temps passa o som nosaltres que passem a través del temps? Sigui com sigui, la nostra percepció està limitada pel temps. Per una concepció molt estricta del temps. Relatiu, però dins d’uns límits. O això creiem.

Hi ha una foto que m’ha fet reflexionar, aquesta setmana, sobre tot el que ens perdem per aquesta comprensió tan limitada que tenim els humans, del temps. En la foto s’hi veu una figura dibuixada amb una llanterna. És semblant a l’efecte que fa allò d’escriure enmig de la nit amb una llanterna, que per uns instants es queden gravades a la retina dels ulls i hi veus la lletra, tot i que mai ha existit en un moment concret. En aquesta foto es veu un dibuix perquè la càmera ha estat fent la foto per exposició, durant molta estona. Per tant, ha pogut gravar la trajectòria de la llanterna, que el dibuixant anava movent per l’aire. Un pinzell amb tinta que s’esborra instantàniament.

És una foto senzilla, que qualsevol de nosaltres podria reproduïr, però que em fa donar-li voltes a aquesta idea: canviant una mica la percepció del temps de la càmera, l’objectiu ha vist una imatge que ningú hagués vist en directe. Per tant, aquest dibuix en l’aire ha existit mai? No en un moment concret, no. La nostra percepció del temps ens impedeix veure com es desplacen les glaceres dels alps, que he vist aquest estiu, i que es mouen uns centímetres cada any. No veiem com creix un arbre, com se separen els continents o com bat les ales una abella.

 

M’han robat la bicicleta

Canviant de tema, diumenge em van robar la bici. No a Sant Feliu, sinó a Barcelona, a la platja de la Mar Bella. Ben pensat, sembla que estigués escrit en un guió. Vem tenir un últim dia encantador. Jo feia temps que volia fer aquell recorregut que m’havia recomanat un veí. De Sant Feliu al Fòrum de Barcelona travessant la Diagonal. Vaig disfrutar-hi tant! Diumenge era un dia tapat, tot núvol, amb bona temperatura. Així que el trajecte va ser plaent. Barcelona estava tranquil·la: pocs cotxes i molt poca gent, a les 4 de la tarda. Després d’uns passejos pel passeig marítim, de les torres bessones al pavelló de la Mar Bella, veig els amics amb qui havia quedat i aparco la bicicleta amb el candau per baixar a la sorra. “Per primera vegada”, penso, “faré cas del que em diuen i m’enduré el saient, per si de cas”. 5 hores més tard la bici havia desaparegut. Primer vaig sentir un vertigen a l’estómac, i una pressió al cap. No hi era. La bici, que de fet era del meu germà, no hi era.

Vaig passar ràpidament per les 5 fases del dol. Ja sabeu: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. I després vaig estar pensant. Mai m’havia preocupat pedre la bici. Potser, el fet d’endur-me el saient (que el tinc a casa), era una crida a què se me l’enduguéssin. Per allò de la llei de l’atracció, que diu “atraus allò en què penses”. O potser simplement vaig ser massa il·lús de deixar la bici lligada només amb un candau en una ciutat com Barcelona, acostumat jo a Sant Feliu.

I després vaig recordar una pel·lícula que havia vist on li robaven la bicicleta a una noia i a ella només li preocupava que no se n’havia pogut acomiadar. Jo almenys li vaig donar un bon passeig de comiat, escolta. Per cert, la pel·lícula es diu “Happy, una historia sobre la felicidad” i us la recomanu. De què va? D’aprendre a viure sense por, amb amor i acceptació. Una pel·lícula que alimenta l’ànima.

 

Un anunci de felicitat

Per cert, heu vist el nou anunci de Casa Tarradellas? No m’agrada fer publicitat gratuïta, però el mèrit no és de la marca sinó de l’agència de publicitat. L’espot es titula “El sabor de l’experiència” i és una petita joia de 3 minuts. Crec que és una obra mestra del màrketing emocional, amb un missatge del tot optimista, de la idealització de la vida de camp i els records de la infantesa. A més, just després de les vacances, que estem més tous. A internet l’han criticat un munt, aquest anunci, però quan el veieu, mireu-lo amb atenció, disfruteu-lo intensament i ploreu de gust. Per cert, que podria ser un anunci de qualsevol marca, perquè la història que explica és universal i personal a la vegada. Això em fa pensar que en el fons els humans estem fets de la mateixa cosa, i tots desitgem el mateix.

 

Lluna plena

En un altre ordre de coses, aquesta setmana, que gaudim de lluna plena, he llegit en un blog una frase que subscric, d’aquelles que vindria bé repetir-se de tant en tant.

Diu: “És normal que en mirar la lluna plena la gent vegi només un cercle brillant en el cel, d’una grandària indeterminada i a una distància també indeterminada, però mirar la lluna ha de ser molt més que això, és veure un cos celeste al teu costat, es recordar que la gravetat terrestre gairebé ni existeix allà dalt, que entre tu i ella només hi ha espai, que vius sobre la superfície d’una enorme roca enmig d’enlloc.”

O sigui que quan mireu la lluna, obriu la ment. Admireu tot el que ens ensenya. I qui diu la lluna diu un avió, o la font del cuento, o un núvol rogenc en la posta de sol.

 

Pensant en tot això, pensant en el petó de la lluna plena, pensant en un anunci feliç, pensant en el comiat a la meva bici robada, pensant com la dimensió del temps ens condiciona, pensant en planetes llunyans on hi pot viure gent d’altres civilitzacions… pensant en tot això arribo a una conclusió: la màgia existeix.

 

Descobrint planetes habitables

Aquest dilluns, astrònoms de l’Observatori Europeu del Sud, a través del telescopi Harps de Xile, van descobrir un planeta apte per a la vida. Es troba a 36 anys llum de distància, que serien 34 kilòmetres seguits de 13 zeros. Molt lluny. Li han posat de nom HD85512b. Es coneixen més de 400 exoplanetes (és a dir, planetes que orbiten estrelles que no són el sol), però pocs que tinguin possibilitat d’albergar vida tal i com la coneixem.

Això em fa pensar: perquè, clar, posats a buscar, busquem allò que ja coneixem. Vida com la del planeta Terra. No podem buscar formes de vida diferents a allò que entenem, perquè no disposem de les eines necessàries. I, provablement si en descobríssim alguna la passariem per alt perquè no la reconeixeriem. Perquè “reconèixer” vol dir tornar a conèixer.

Una altra cosa que em fa recordar aquest descobriment és que aquests astrònoms no van veure dilluns passat el planeta HD85512b tal com era. No l’han vist en el present, sinó en el passat. Han vist com era fa 36 anys. Perquè la llum ha trigat a arribar a aquí 36 anys, que és la distància que ens separa. Potser ara ja ni existeix. Els nostres ulls són màquines del temps, no veiem el cel tal com és ara, sinó tal com era fa desenes, milers, milions d’anys, depenent d’on mirem.

Estem condicionats pel temps

Això em recorda que estem condicionats per la 4a dimensió. L’única que coneixem que no és física, que no podem tocar ni tampoc manipular. La dimensió temporal: el temps. Per cert, el temps passa o som nosaltres que passem a través del temps? Sigui com sigui, la nostra percepció està limitada pel temps. Per una concepció molt estricta del temps. Relatiu, però dins d’uns límits. O això creiem.

Hi ha una foto que m’ha fet reflexionar, aquesta setmana, sobre tot el que ens perdem per aquesta comprensió tan limitada que tenim els humans, del temps. En la foto s’hi veu una figura dibuixada amb una llanterna. És semblant a l’efecte que fa allò d’escriure enmig de la nit amb una llanterna, que per uns instants es queden gravades a la retina dels ulls i hi veus la lletra, tot i que mai ha existit en un moment concret. En aquesta foto es veu un dibuix perquè la càmera ha estat fent la foto per exposició, durant molta estona. Per tant, ha pogut gravar la trajectòria de la llanterna, que el dibuixant anava movent per l’aire. Un pinzell amb tinta que s’esborra instantàniament.

És una foto senzilla, que qualsevol de nosaltres podria reproduïr, però que em fa donar-li voltes a aquesta idea: canviant una mica la percepció del temps de la càmera, l’objectiu ha vist una imatge que ningú hagués vist en directe. Per tant, aquest dibuix en l’aire ha existit mai? No en un moment concret, no. La nostra percepció del temps ens impedeix veure com es desplacen les glaceres dels alps, que he vist aquest estiu, i que es mouen uns centímetres cada any. No veiem com creix un arbre, com se separen els continents o com bat les ales una abella.

M’han robat la bicicleta

Canviant de tema, diumenge em van robar la bici. No a Sant Feliu, sinó a Barcelona, a la platja de la Mar Bella. Ben pensat, sembla que estigués escrit en un guió. Vem tenir un últim dia encantador. Jo feia temps que volia fer aquell recorregut que m’havia recomanat un veí. De Sant Feliu al Fòrum de Barcelona travessant la Diagonal. Vaig disfrutar-hi tant! Diumenge era un dia tapat, tot núvol, amb bona temperatura. Així que el trajecte va ser plaent. Barcelona estava tranquil·la: pocs cotxes i molt poca gent, a les 4 de la tarda. Després d’uns passejos pel passeig marítim, de les torres bessones al pavelló de la Mar Bella, veig els amics amb qui havia quedat i aparco la bicicleta amb el candau per baixar a la sorra. “Per primera vegada”, penso, “faré cas del que em diuen i m’enduré el saient, per si de cas”. 5 hores més tard la bici havia desaparegut. Primer vaig sentir un vertigen a l’estómac, i una pressió al cap. No hi era. La bici, que de fet era del meu germà, no hi era.

Vaig passar ràpidament per les 5 fases del dol. Ja sabeu: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. I després vaig estar pensant. Mai m’havia preocupat pedre la bici. Potser, el fet d’endur-me el saient (que el tinc a casa), era una crida a què se me l’enduguéssin. Per allò de la llei de l’atracció, que diu “atraus allò en què penses”. O potser simplement vaig ser massa il·lús de deixar la bici lligada només amb un candau en una ciutat com Barcelona, acostumat jo a Sant Feliu.

I després vaig recordar una pel·lícula que havia vist on li robaven la bicicleta a una noia i a ella només li preocupava que no se n’havia pogut acomiadar. Jo almenys li vaig donar un bon passeig de comiat, escolta. Per cert, la pel·lícula es diu “Happy, una historia sobre la felicidad” i us la recomanu. De què va? D’aprendre a viure sense por, amb amor i acceptació. Una pel·lícula que alimenta l’ànima.

Un anunci de felicitat

Per cert, heu vist el nou anunci de Casa Tarradellas? No m’agrada fer publicitat gratuïta, però el mèrit no és de la marca sinó de l’agència de publicitat. L’espot es titula “El sabor de l’experiència” i és una petita joia de 3 minuts. Crec que és una obra mestra del màrketing emocional, amb un missatge del tot optimista, de la idealització de la vida de camp i els records de la infantesa. A més, just després de les vacances, que estem més tous. A internet l’han criticat un munt, aquest anunci, però quan el veieu, mireu-lo amb atenció, disfruteu-lo intensament i ploreu de gust. Per cert, que podria ser un anunci de qualsevol marca, perquè la història que explica és universal i personal a la vegada. Això em fa pensar que en el fons els humans estem fets de la mateixa cosa, i tots desitgem el mateix.

Lluna plena

En un altre ordre de coses, aquesta setmana, que gaudim de lluna plena, he llegit en un blog una frase que subscric, d’aquelles que vindria bé repetir-se de tant en tant.

Diu: “És normal que en mirar la lluna plena la gent vegi només un cercle brillant en el cel, d’una grandària indeterminada i a una distància també indeterminada, però mirar la lluna ha de ser molt més que això, és veure un cos celeste al teu costat, es recordar que la gravetat terrestre gairebé ni existeix allà dalt, que entre tu i ella només hi ha espai, que vius sobre la superfície d’una enorme roca enmig d’enlloc.

O sigui que quan mireu la lluna, obriu la ment. Admireu tot el que ens ensenya. I qui diu la lluna diu un avió, o la font del cuento, o un núvol rogenc en la posta de sol.

Pensant en tot això, pensant en el petó de la lluna plena, pensant en un anunci feliç, pensant en el comiat a la meva bici robada, pensant com la dimensió del temps ens condiciona, pensant en planetes llunyans on hi pot viure gent d’altres civilitzacions… pensant en tot això arribo a una conclusió: la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el dijous 15 de setembre del 2011 a les 11:30 i parla sobre Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha un comentari per “La màgia existeix (1)”

  1.   diumenge, 16 d'octubre del 2011

    Jose diu:

    M’agradat molt l’anunci de Casa Tarradellas. Si senyor, m’han aflorat les llàgrimes.

Deixa'm un comentari