dijous, 27 d'octubre del 2011

La màgia existeix (5)

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.45h al 105.3FM o a la web.

 

Tot és una convenció

Ahir vaig llegir un article que em va recordar que el món no és com és, sinó com el volem veure. Vaig arribar a aquesta conclusió a partir de la reflexió que tot és una convenció. Què és una convenció? Segons el diccionari, una convenció és “allò que és establert per acord exprés o tàcit entre els homes”. Un acord que a més és arbitrari. Poso un exemple de coses que són convencions. El llenguatge és una convenció. El llenguatge. Perquè està format per símbols i sons que en realitat no volen dir res. En canvi nosaltres els donem un significat, perquè així ho hem acordat. Hem convingut que el so [tu] tingui per significat la persona a qui estic parlant. I és un acord arbitrari, perquè hauríem pogut decidir que aquest significat el tingués, per exemple, el so [vas]. Per cert, que  [vas] significa “tu” en croat. Però no ho has entès perquè no comparteixes el codi convencional que és la llengua croata.

A què ve tot això? Doncs a la idea de la “primera persona”. Amb això vull dir el primer ésser humà que va existir mai. Saps qui va ser? Hi ha un biòleg que sí que ho sap. Es diu Richard Dawkins i ha escrit un llibre titulat “The Magic of Reality: How We Know What’s Really True” (La màgia de la realitat: com sabem què és realment cert?). Aquest científic demana que fem l’esforç d’imaginar-nos una pila de fotografies del nostre pare, del nostre avi, del pare del nostre avi… i així enrere fins a 185 milions de generacions. Aleshores descobriríem qui va ser la primera persona. I saps quina és la resposta? Doncs que la primera persona va ser un peix.

És a dir, mai no va existir una primera persona. Perquè cada ésser que neix és de la mateixa espècie que els seus progenitors, perquè els canvis evolutius són molt i molt graduals, i només existeixen si comparem a milions d’anys vista. Perquè mai ha existit un Homo erectus que hagi donat a llum un Homo sapiens. Per tant, la classificació dels éssers en espècies, també és una convenció. És una classificació que ens hem inventat per entendre’ns, però que en realitat no existeix més que sobre el paper. Aquesta és una altra perspectiva de veure els éssers vius del nostre planeta, oi? Que tots provenim de la mateixa cosa, també des del punt de vista de la matèria, del material genètic. Així que si volem creure en la convenció de la separació d’éssers en espècies, races, etc… així serà com contribuirem a crear el món. Dividit.

 

Crear la realitat

Em un altre ordre de coses, m’agradaria parlar de la llavor que em va motivar a parlar de la màgia aquí a la ràdio. El títol de la secció, “La màgia existeix”,  el vaig posar pensant en la idea que “tot és possible”, que podria haver estat un altre títol, o “creure per veure”… però no ens enganyem, “La màgia existeix” és un títol de més bon gust, oi? Quan el vaig posar pensava en el que estic experimentant en els últims anys, i això que explicaré ara n’és una petita part. Però abans d’explicar-te perquè crec en la màgia, vull parlar-te d’una altra cosa: de l’efecte placebo, que tothom coneix.

Un placebo és un fals medicament, un fàrmac ple de productes inerts sense cap principi actiu. Hi ha molts estudis fets, amb placebo, i tots arriben a la conclusió que funcionen més del que seria raonable. És a dir, que si et donen una pastilla i et diuen que et curarà, possiblement et curi, encara que només porti sucre. Segons on llegeixis, les dades fluctuen, però fins i tot els científics més carques i escèptics asseguren que els placebo arriben a funcionar en un 30% de les ocasions. Els casos que més se senten són els relacionats amb el dolor. Si et donen un placebo dient-te que et calmarà, et calma. O si et donen un placebo dient-te que és un excitant, probablement no puguis dormir. A més, hi ha coses curioses amb els placebos. Com més grans siguin les pastilles, més curen. Com més en prenguis, més curen. Si són blaves curen més que si són vermelles. Una injecció placebo cura més que una càpsula placebo. I es veu que fins i tot i ha cirurgia placebo! Que això a mi em sembla una bestiesa, que t’hagin d’obrir per no fer res. Si t’estripen el cos, cosa que em sembla molt poc intel·ligent, al menys que sigui per una bona raó!

O sigui, que l’efecte placebo té a veure amb l’expectativa, en creure que el que et prens té unes propietats. En projectar la teva ment en un efecte calmant, per exemple. I després diuen dels faquirs que caminen per sobre del foc, o dels ioguis que es passen hores i hores meditant sense parar per menjar, ni de vegades dormir. Això ja no sembla tant sobrenatural, ara, oi? Fins i tot hi ha veus que asseguren que s’haurien de prohibir els fàrmacs placebos en l’esport! Que s’haurien de considerar dopatge! Cal que argumenti en contra de tal bajanada?

 

Patologies emocionals

En aquesta línia, per sort, la consciència va evolucionant, i cada vegada més gent accepta que les malalties tenen l’arrel en les emocions. Hi ha molt escrit sobre això, sobretot d’antic (que no ens pensem que és una cosa nova d’ara, tot això). Jo he llegit la coneguda Louise Hay, per exemple. I per internet he trobat una frase que segons sembla va dir el metge anglès Edward Bach (el de les flors de Bach, sí). La frase diu “La malaltia és un conflicte entre la personalitat i l’ànima”. Si busqueu aquesta frase a internet trobareu que ve acompanyada d’un paràgraf que, segons on consulteu, s’atribueix al físic Isaac Newton o a d’altres personalitats. Aquest text relaciona certes emocions amb respostes físiques. Per exemple, diu que l’ardor d’estómac ve d’una ràbia que no surt, que el sobrepès ve per la insatisfacció, que les afeccions relacionades amb el cor venen de la falta de sentit en la vida, i fins i tot diu que el càncer té el seu origen en la incapacitat de perdonar.

I jo em pregunto: arribarà el dia que aconseguim curar el càncer amb la ment? Ho dic amb tot respecte i amor, perquè sé que és un tema molt delicat i que és susceptible de ferir sensibilitats. Però insisteixo: és possible curar el càncer fent servir exclusivament la ment? Què creieu? Jo crec que sí. I ho crec perquè conec una persona que ho ha fet així. Que ha curat el seu cos d’un càncer en pocs mesos entrenant la seva ment, dedicant exclusivament la seva vida durant uns mesos a canviar els patrons mentals i emocionals que li van provocar aquest càncer. Ja ho crec.

 

El poder il·limitat de la ment

I bé, el motiu d’aquesta secció de filosofades radiofòniques no és pas una història tan extraordinària com aquesta (extraordinària per als escèptics recalcitrants, esclar). Una de les motivacions és la meva història. Que no és tan intensa ni interessant, però que és la meva. Mira, aquest cap de setmana he pujat a l’Aneto. […] No sento aplaudiments. Carai, que he pujat l’Aneto! Potser ho fan tantes persones que és una cosa normal i corrent, però per a mi no! A mi em dius fa dos anys que he pujar l’Aneto i no m’ho crec. Va ser una experiència magnífica, com moltes de les travesses i excursions a la muntanya que faig últimament. Va ser magnífica per dues raons, sobretot: per la resistència i per l’alba.

Per la resistència perquè jo no sabia que el meu cos podia resistir, tan alegrement com ho va fer, una pujada de 6 hores i mitja amb 1300 metres de desnivell i una baixada de 6 hores més amb 1500 metres de desnivell. Això només va confirmar la meva sospita: que, efectivament, l’actitud ho és tot. Que si t’ho proposes, si t’obligues a veure l’objectiu aconseguit, res és impossible. Ara em ronda al cap anar a fer el Montblanc. Honestament, ara per ara encara és una idea que encara no me la crec gaire, però és com un horitzó. Perquè no? La dificultat més grossa que puc tenir és només l’actitud. He descobert que el meu cos, que sí, que es queixa quan el faig treballar massa, però he descobert que el meu cos m’obeeix a mi! Que és capaç de fer el que jo vull que faci. Així que ara el Montblanc no sembla un objectiu tan impossible. Ja us explicaré (sense pressa).

I la pujada a l’Aneto també va ser magnífica per l’alba. Per anar a l’Aneto en aquesta època s’ha de sortir a fer ruta quan encara és de nit. A les 6 del matí. Després de caminar més de dues hores il·luminats pel llum dels frontals, de la llanterna que portàvem enganxada al front, vam començar a veure l’alba. Les constel·lacions i la lluna minvant donaven pas molt lentament a la claror del sol, que perfilava el contorn de les muntanyes llunyanes. I de cop vaig veure la muntanya que estèvem pujant. Les estrelles van desaparèixer i el sol rogenc va il·luminar-nos el camí, ple de llargues ombres projectades per les roques. Va ser un moment màgic. Més que travessar la glacera de l’Aneto, més que arribar al cim i més que la gloriosa arribada a la furgoneta quan ja tornava a fer-se de nit. No havia vist mai fer-se de dia des de 2.600 metres d’alçada, i és un moment de bellesa que ens regala l’univers que no podeu deixar perdre.

 

Així que pensant en tot això; pensant en l’actitud i el poder de la ment sobre el cos, pensant en les arrels emocionals de les malalties físiques, en el càncer que es cura amb l’entrenament mental, pensant en l’efecte placebo, pensant en que no existeix una “primera persona”, sinó que el nostre avantpassat és un peix, pensant en que això de la classificació de les espècies, com el llenguatge i tantes altres coses és una convenció, un acord per entendre el món d’una determinada manera, pensant en tot això però sobretot sobretot recordant el moment de la sortida del sol darrera les muntanyes dels Pirineus…  arribo a la conclusió que la màgia sens dubte existeix.

Aquest article ha estat publicat el dijous 27 d'octubre del 2011 a les 11:15 i parla sobre Excursionisme, Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari