dijous, 17 de novembre del 2011

La màgia existeix (8)

Aquest és el guió de la secció d’aquest dijous a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

 

La felicitat, aquella gran cosa

Diuen els savis que el secret de la felicitat és… bé, no sé què diuen els savis. Deuen dir moltes coses. El que sí que tinc jo és un barem per classificar el savi del que no ho és. Si una persona creu en la felicitat, aquell és un savi. Si no hi creu, per a mi és un fals savi. Un cínic. Per tant, jo crec que els savis són els militants de la felicitat, de la pau, de l’harmonia. Sé que queda molt hippy, però últimament estic molt atent a allò que ens mou. El perquè de les coses. La motivació que hi ha al darrera, l’esperit, l’ànima de tot allò que fem, pensem, i diem. I abans de fer alguna cosa intento sempre (sempre que me’n recordo) preguntar-li abans a les meves emocions a viam què en pensen.

És allò que diuen de la guia emocional, no? Per exemple, a mi hi ha situacions que em provoquen mal de panxa. Aquesta és la meva alarma general. Quan noto el nus a l’estómac, mmm, malament. Significa que no estic en sintonia amb allò que estic fent o pensant o dient en aquell moment. Aleshores, tinc dues opcions: una, fer cas de la meva alarma emocional, parar, reflexionar i obrar en conseqüència. O dos, passar per alt l’alarma i continuar amb l’actitud que m’està generant el mal de panxa emocional. Clar que quan trio aquesta segona opció no puc seguir parlant des de les emocions, sinó només des de la ment. Passar del que em diu el cor i parlar des de la racionalitat. Que és, trobo, el que li passa a la nostra hiperracionalitzada civilització.

 

A mi m’agrada o I like?

Però bé, la felicitat. Una vegada vaig llegir que el secret de la felicitat és que t’agradi allò que fas en aquest precís instant. És a dir, que la solució al gran mal de la infelicitat és gaudir, xalar, disfrutar d’allò que estem fent en aquest precís instant. Que t’agradi. Deixeu-me fer un parèntesi per analitzar el verb agradar. Agradar és un verb que en català i castellà s’utilitza en tercera persona. El subjecte d’una oració amb aquest verb és sempre allò agradat, no pas las persona que té la preferència. Si jo dic “M’agrada la ràdio”, el subjecte és la ràdio. En canvi, en anglès aquest verb funciona diferent. En anglès, el verb like (to like, per dir-ho bé), és en primera persona, no tercera. Per tant, en anglès diríem “I like radio”. Que seria com dir “Jo m’estimo la ràdio”. O sigui, que en anglès el protagonista del fet d’agradar una cosa és la persona, en canvi, en català, el protagonista és la cosa. “La ràdio m’agrada” o “I like radio”.

Doncs bé, trobo que és més encertat, de cara a la meva filosofada d’avui, és la versió anglesa. Perquè el fet que alguna cosa t’agradi o no, no depèn de la cosa, sinó de tu! És a dir, ets tu el responsable de gaudir amb alguna cosa, no pas la cosa. La cosa només existeix, i punt. Ets tu qui li posa l’esperit, l’actitud, de gaudir-la o no. Trobo que això és molt útil perquè situa el centre de l’acció dins nostre, i no fora. Bé, és evident que cadascú té els gustos que té i li agraden unes coses o unes altres de forma natural. Però un altre llibre que vaig llegir, de l’autor Eckhart Tolle, parlava de les “tres modalitats d’acció desperta” (que potser també podríem anomenar els tres estats d’ànim sans). I deia que eren l’acceptació, el gaudi, i l’entusiasme. Doncs bé, afirmava que el secret és fer que t’agradi allò que fas, aconseguir disfrutar amb allò que fas en aquest precís instant. I que si no aconsegueixes arribar a cap d’aquests tres estats d’ànim (acceptació, gaudi o entusiasme), aleshores que pleguis.

Clar, això potser és una mica agosarat de dir-ho en aquesta època, però crec que aporta llum, que aporta una alternativa, a aquelles persones que creuen per sobre de tot en el sacrifici. És a dir, que ens diuen que no cal sentir-se desgraciat. Que no serem més valents per ser-ne. Que podem gaudir d’aquest precís instant. I el que m’agrada de tot aquest argument és que traspua un esperit que em sembla magnífic. Ens diu que la felicitat no és un estat, ens diu que la felicitat és una actitud. I és que al final tot depèn de l’actitud. El més sorprenent, ara que estic cada vegada més obert a aquestes coses, és que rebem missatges d’aquest tipus de tot arreu. Cançons, pel·lícules, novel·les, la veïna que ens somriu cada matí…

 

Atmosferes de Festa de Tardor

Fa un mes, durant la Festa de Tardor de Sant Feliu, vaig voltar pel poble amb un company gravant tots els esdeveniments amb la càmera. Vem decidir crear el documental definitiu sobre la nostra festa amb la intenció que transpirés l’ambient d’intensa alegria que viu Sant Feliu durant la Festa de Tardor. Bé, ara la feina és grossa, perquè tenim 16 hores gravades que hauré de començar a mirar-me i treballar. Però encara no n’havia parlat amb vosaltres i volia compartir l’experiència tan maca. Va ser molta feina, eh, i dura. Vem acabar fets pols. Però a tot arreu on anàvem amb la càmera recollíem expressions d’alegria dels santfeliuencs. Sobretot dels més joves. Recordo més d’una ocasió en què una multitud de nens i nenes se’ns llençaven davant la càmera i el micròfon. Aquesta alegria, aquestes ganes de voler expressar la joia… jo em pregunto si és possible fer-ho amb tot. Si la felicitat és una actitud, podem triar ser feliços sempre. Així que fem-ho.

Per cert, que tenim un grup al Facebook, del futur documental de la Festa de Tardor, i ja hi ha més de 70 seguidors. Hi esteu tots convidats per seguir l’evolució. Ja hi tinc un primer tràiler publicat. L’adreça és festadetardor.com o facebook.com/festadetardor

 

La lliçó de Pere Dot

I parlant encara de pel·lícules i coses audiovisuals d’aquestes que faig, vull anunciar-vos (aquests dies estic fent una mica d’spam, amb això, ho sé)… vull anunciar-vos que aquesta tarda, a les 19:30 a la sala 1 del CineBaix tornem a projectar el documental que hem fet l’Israel Ruiz i jo amb els Amics de les Roses de Sant Feliu. La pel·lícula es titula “Les arrels de les roses”, un títol molt encertat per un documental que revela els orígens d’aquest símbol de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat: la rosa.

I això lliga molt bé amb el que parlava al principi de la meva filosofada d’avui. Lliga amb Pere Dot. Pere Dot era un roserista, internacionalment conegut i reconegut per haver creat més d’un centenar de noves espècies de roses. Era de Sant Feliu, com sabeu, medalla d’or i fill predilecte de la ciutat. Doncs bé, en el documental que avui tornem a presentar (ja en la versió definitiva, més polida), s’explica que Pere Dot era un home humil, un artista que treballava apassionadament per les seves roses, de vegades fins i tot aïllant-se de l’entorn, com va fer durant la Guerra Civil.

Crec que Pere Dot hauria de ser un exemple per a tots nosaltres. Un símbol on emmirallar-nos. A mi Pere Dot m’ensenya a estimar allò que faig. M’ensenya a trobar el gaudi en allò que faig ara, sense buscar una recompensa en el futur. La recompensa és disfrutar, entusiasmar-te amb allò que fas ara i aquí. I des d’aquesta dedicació sense buscar reconeixement, des d’aquesta humilitat i servitud a l’ofici que va lluitar activament per desenvolupar; des d’aquesta sana motivació, Pere Dot va fer arribar les roses fetes a Sant Feliu a tot el món. Al Japó, als Estats Units, a desenes de roserars d’Europa i més enllà floreixen roses amb noms catalans, creades per un santfeliuenc. Però, com diu en el documental el nét de Pere Dot, el Jordi Dot, diu “Ell no era gaire de tot això” (dels reconeixements públics i les plaques). “A ell li agradava estar per les seves roses”. Crec que és una actitud admirable. Fer pel plaer de fer. Des d’aquesta perspectiva, si després reconeixen la teva feina, això ja no és la finalitat necessària per la teva satisfacció, sinó el regal de compartir l’amor que hi has posat i que els altres han captat. I és que aquest home, Pere Dot, és tota una inspiració sense voler-ho. Més o menys així ho va expressar l’alcalde, Jordi San José, en el seu discurs d’investidura el juny passat.

Bé, si voleu descobrir més sobre el Pere Dot i conèixer més sobre la vostra ciutat, Sant Feliu, esteu tots convidats a la projecció de la pel·lícula, que és gratuïta, i que té lloc aquesta tarda, a les 19:30, al CineBaix. Si encara no us he convençut, aquí teniu el tràiler.

Així que pensant en tot això, pensant en l’entusiasme i la saviesa de Pere Dot, pensant en fer pel plaer de fer, pensant en l’atmosfera de felicitat de la Festa de Tardor, pensant en què la felicitat no és un estat sinó una actitud, pensant en què el secret és gaudir d’això que estàs fent ara i aquí… pensant en tot això arribo a la conclusió que, per descomptat, la màgia existeix.

Aquest article ha estat publicat el dijous 17 de novembre del 2011 a les 11:05 i parla sobre Cinema, Filosofades, Ràdio, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha un comentari per “La màgia existeix (8)”

  1.   diumenge, 19 de febrer del 2012

    Rebeca diu:

    Enhorabona al Israel i en a tu pels documentals de’n Sayrach i Pere Dot. Ole. // I ara afegeixo aquest acte de ‘penediment’ perque el divendres, al vostre espai de la Radio, vaig dir que el Goya a la ‘millor actriu’ seria per la Echegui -craso error! no havia vist encara ‘Katmandu’ ;(-. S’ho endurà la Anaya; de largo. // I aprofito també per reivindicar la peli “5 M2” o “No tengas miedo” que no están en el ranking pero deberían! Salutacions :))

Deixa'm un comentari