dimecres, 1 de febrer del 2012

La màgia existeix (15)

Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Quina realitat?

Últimament sento molt a parlar d’un tema que em fascina: la realitat. Què és allò que anomenem “realitat”? És una idea que està molt relacionada, naturalment, amb la percepció. Perquè cadascú veu la seva pròpia realitat. Hi ha qui diu que cadascú construeix la seva pròpia realitat (idea amb què estic totalment d’acord). Per tant, no existeix una realitat. Existeixen 7.000 milions de realitats. Tantes com persones en aquest planeta. Deixem fora d’aquest supòsit la gent dels altres planetes perquè seria complicar-ho molt.

Aleshores què és la realitat? Hi ha documentals seriosos que posen en dubte que existeixi una tal realitat. I si hi pensem a fons, i llegim una miqueta, resulta xocant. Posem per cas que definim la “realitat” com un conjunt de dimensions físiques i temporals…  Primer, que el temps és relatiu, i que ben bé tampoc se sap a ciència certa com funciona. Segon, l’espai. El que anomenem espai, i matèria, tot allò físic, en realitat està format per àtoms que volen, que no es toquen entre sí, i que estan buits. Perquè el món físic és, gairebé tot, buit. La matèria dels àtoms que formen el món estan gairebé del tot buits. Per tant, què som? Què són els nostres cossos i els objectes amb què interactuem cada dia? I això sense entrar en el reialme de l’abstracte:  pensaments, emocions, etc.

Llegeixo al blog d’Amazings uns articles on es pregunten què passaria si el món fos una mica diferent. A viam quina sensació us deixen a vosaltres:

Què passaria si el planeta Terra fos cúbic?

Dos matemàtics nordamericans van imaginar-se què passaria si el planeta, en comptes d’esfèric, fos cúbic. Un cub, amb sis cares. Doncs van imaginar que serien sis mons diferents, amb atmosferes diferents. En cada cara, l’aigua dels oceans s’acumularia al centre del quadrat, per efecte de la gravetat. I l’aire de l’atmosfera igual. Seria com una gota gegant d’aigua, rodejada per aire i terra seca. Als extrems del cub, a les cantonades, no hi hauria atmosfera i seria com l’espai exterior. A més a més, dues de les cares del cub, els dos pols, estarien sempre glaçats.

Què passaria si el Sol fos la meitat de gran?

Un altre supòsit: i si el Sol fos la meitat de gran, què passaria? Doncs per començar, que la vida a la Terra no seria possible. Potser a Mercuri, el planeta més proper al Sol, però no aquí. L’aigua no existiria en estat líquid, només en forma de gel, i això faria impossible la vida. Això em fa pensar en la perfecció de la realitat. La configuració dels astres és la idònia per a permetre tot el que som i tenim: un planeta en equilibri, la temperatura ideal per poder viure… Pensem que si el Sol fos més jove del que és ara, la seva lluminositat no s’hauria estabilitzat, i si fos més vell, ja no seria prou estable per ser la font de vida que és. I la posició del sistema solar en aquest braç de la Via Lactea en què estem? Si hagués estat més a prop del centre de la galàxia, la densitat i la radiació serien massa grans; en canvi, si hagués estat més lluny, no hi hauria prou elements pesats per haver-se format planetes al voltant de la nostra estrella.

No us fa pensar, tot això, en la immensitat de detalls i situacions que s’han hagut de donar per fer possible que tu i jo i tots nosaltres siguem avui aquí? Una petita desviació de la posició del sol, en escala còsmica, i aquest lloc que ara mateix estem trepitjant seria un punt buit de l’espai sideral. O posem que els planetes s’arriben a formar una mica més tard al voltant del sol… aleshores tampoc s’hagués arribat a crear la vida al planeta Terra. Penseu-hi. Quan us trobeu perduts, desanimats, sense rumb, quan no trobeu sentit a la vida, quan us falti l’alegria… penseu en això, a mi em dóna perspectiva: penseu en la immensitat de casualitats que han hagut de succeir per permetre que tu existeixis, ara, aquí. En aquest lloc indòmit de l’infinit. Ja és casualitat que hagin coincidit tantes casualitats, eh? O potser no.

Hi ha una frase, cap al final de la pel·lícula Contact, que m’agrada molt, que és un moment emocionant. Per cert, una de les meves pel·lis favorites, Contact, amb la gran Jodie Foster de protagonista. Bé, la frase la diu ella, el seu personatge, l’Eleanor Arroway. Diu:

Yo, tuve una experiencia que… no puedo probarlo, ni siquiera puedo explicarlo, pero todo lo que yo sé como ser humano, todo lo que soy, me dice que… que fue real. Recibí un don maravilloso, algo que me cambió para siempre. Una visión del Universo que nos dice sin la menor duda lo diminutos, lo insignificantes y lo raros y preciosos que somos. Una visión que nos dice que pertenecemos a algo más grande que nosotros mismos, que no estamos solos, que ninguno de nosotros lo está.
Ojalá… yo… pudiera compartirlo. Ojalá todos pudieran aunque sólo fuera por un momento… sentir ese estremecimiento, esa humildad, esa esperanza… pero… ese continua siendo mi deseo.

Potser és millor veure l’escena, amb la seva magnífica interpretació.

Així que pensant en tot això, pensant en com com de rars i preciosos som, pensant en la de casualitats que s’han hagut de donar per permetre que existim aquí i ara, pensant en com de diferent seria aquest lloc de l’univers si la configuració dels astres fos una mica diferent, pensant que la realitat, en realitat no existeix, i que n’hi ha tantes com consciències la percebin… pensant en tot això no puc evitar veure màgia per tot arreu. Perquè la màgia, estimats, existeix.

Aquest article ha estat publicat el dimecres 1 de febrer del 2012 a les 11:05 i parla sobre Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari