dimecres, 8 de febrer del 2012

La màgia existeix (16)

Aquest és el guió de la secció d’aquest dimecres a Ràdio Sant Feliu. A les 11.35h al 105.3FM o a la web.

Què és extraordinari?

Miro arreu i m’adono que ens avorrim. Quina sinó podria ser l’explicació al fet que deixem de veure les coses ordinàries? Les coses que ens trobem cada dia, allò que toquem, veiem, escoltem, tastem, olorem o sentim de forma habitual passen a ser invisibles per a nosaltres. I correm el perill de creure que són segures, que són aquí i no podria ser de cap altra forma. Doncs sí, sí que podria ser d’una altra forma: podrien no ser-hi. El món que ens envolta i que percebem amb els nostres sentits és ordinari, si entenem com a ordinari que ja ens el coneixem. Que és el mateix que ahir i que abans d’ahir. És “normal”. Una paraula que he detestat des que tinc memòria. “Normal”. Perquè res és normal. Com diu aquell aforisme, “l’única constant en la vida és el canvi”. La normalitat no existeix. La normalitat és un concepte, una idea abstracta que es crea en la ment de cadascú per qualificar allò que cadascú coneix, allò sobre el qual ja ha col·locat l’etiqueta amb el seu nom i el seu judici de “bo” o “dolent”. Aquella etiqueta tan útil per a l’ego i la nostra societat boja, aquella etiqueta tan inútil per a la serenitat i plenitud. Aquella etiqueta que ens estalvia de percebre-ho tot com la primera vegada. Aquella etiqueta que col·loquem sobre l’arbre.

No matis l’arbre

Què penses quan sents la paraula “arbre”?. Penses en l’etiqueta mental que has assignat a aquest ésser viu que és l’arbre. Així t’estalvies de pensar, gandul! No penses en l’últim arbre que vas veure, al carrer, o al bosc o a la muntanya. De fet, ni recordes on vas veure l’últim arbre ni com era aquest arbre, ni si era maco. No recordes què vas sentir quan vas percebre aquell arbre… perquè no el vas percebre. Com que és una cosa ordinària, normal… el teu cervell, entrenat durant dècades per a ignorar tot allò que es repeteix cada dia, el teu cervell ni ha captat que allà hi havia una cosa, que és la font original a la qual fa referència l’etiqueta que has classificat a la “A” d’arbre.

Mira la pols

Hauríem de fer cas a tots aquests savis i fer meditació. Potser així seríem conscients del nostre entorn… i de nosaltres mateixos. No ens adonem, perquè és ordinari, però ara mateix estem submergits en un oceà de matèria. Es diu atmosfera, i conté aire. Una mescla de gasos on s’hi inclou l’oxigen (tot i que cada vegada en menys proporció, sobretot si vius en zones urbanes). Quan mous la mà, estàs apartant totes aquestes molècules de gas per fer espai per la mà. I no ens n’adonem. Tanca la boca. Respira. Fixa’t què fa el teu nas. Tot aquest aire entra a dins del teu cos a través dels forats del nas. Ara n’ets conscient. Ves a la finestra. Entra un raig de llum? Hi veus la pols que flota en l’aire? Dins d’aquesta pols hi ha àcars. Centenars d’éssers vius volen i viuen en la nostra atmosfera.

Músculs que no sabia que tenia

Quan vaig al gimnàs i l’endemà tinc agulletes, acostumo a fer la típica broma a qui em pregunta. Dic “estic descobrint músculs que no sabia ni que tenia”. Això és extraordinari. No ens adonem de l’extraordinari del nostre entorn fins que ens fa mal. No ho trobeu fort? La nostra ment ha estat entrenada per a passar per alt tot el que ens és conegut. Jo odio la visió de túnel. Aquella en què només veus el final, l’objectiu. No! Jo vull gaudir del camí. Vull girar el cap, mirar al costat i apreciar els arbres. Per això escric aquestes coses. Perquè així cada setmana estic obligat a recordar-me tot allò que ja sé, tot allò que crec que tothom sabem de bon principi… que tot és extraordinari. Que les etiquetes només limiten la nostra percepció. Que constantment, si obrim els ulls, hi ha senyals que tot això és viu, que hi ha vida real darrere les etiquetes, que la sensació d’abraçar un arbre és més poderosa que l’etiqueta del concepte “arbre”.

Haikus de la Joana Raspall

I per acabar, m’agradaria llegir dos haikus de la nostra estimada santfeliuenca Joana Raspall. Són dos haikus que es troben en la mateixa pàgina d’un dels seus llibres, i que trobo que són d’aquells que t’obren una mica la visió de túnel que patim. El primer diu: “Emprendre rutes de l’esperit fa eterna la vida al Cosmos“. I el segon diu: “Per les formigues, les nostres passes deuen ser cataclismes“.

Així que pensant en tot això, pensant en perspectives, pensant en la inutilitat de les etiquetes que limiten la nostra percepció, pensant en tenir el ulls oberts per veure els arbres que ens creuem en el camí, pensant en sentir atentament cada bri de vida de la nostra existència, pensant que no ens adonem de l’atmosfera que ens envolta si no és que posem atenció en el nas i en l’aire que respirem, pensant en la perversitat del concepte “normal” o “ordinari”, i pensant en què en realitat, si vull, tot és extraordinari… pensant en tot això arribo a la conclusió que ja era hora, d’una vegada per totes, que ens adonéssim que tots som mags. Perquè la màgia, estimats, existeix.

Aquest article ha estat publicat el dimecres 8 de febrer del 2012 a les 11:05 i parla sobre Filosofades, Ràdio. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari