divendres, 1 de març del 2013

Ara fes dues realitzacions alhora!

Seguint amb el relat de la gala d’obertura de l’Any Joana Raspall, he de dir que va ser una experiència molt intensa. Em sap greu perquè seré del tot egoïsta i no parlaré de la Joana Raspall, ni de la seva obra, ni del centenari que celebrem a Sant Feliu aquest any.

Molt bé, tinc 3 càmeres i dues fixes. A última hora una fixa es converteix en mòbil i necessito un operador més. Truco a Joan. 4 càmeres i 1 fixa, fent un pla general des del primer pis i gravant de forma autònoma per poder inserir-la en postproducció per tapar els possibles errors de realització que faci. Al final la GoPro que li demano a un amic no la faig servir, així que el Sergio em proposa que em gravi a mi al control de realització. I és el que faig. Perquè no? Potser em servirà com a vídeo-currículum (si trec totes les ganyotes que faig…).

El repte zero és que el realitzador és també el mesclador de vídeo. O sigui, que he d’estar pendent de les pantalles i també dels botons. I de quan s’ha de llençar cada cosa. I de quan necessito llum de públic. El primer repte és que he de fer dues realitzacions alhora. Perquè tenim una gran pantalla a la sala Ibèria on s’ha de projectar el directe. Però a la pantalla no pot anar-hi tot. No puc punxar-hi la càmera 1 (perquè està fent un pla general on es veu la mateixa pantalla i crearia l’efecte mirall infinit, que li dic jo). A més, ja que tenim pantalla, podem aprofitar-la per projectar-hi un pla de reacció de la Joana Raspall (que s’asseu a primera fila) i puxar per programa la càmera on s’hi veu la pantalla i també el presentador. És a dir: un cacau.

Falta mitja hora per què comenci l’acte. S’obren les portes i entra un riu de gent. Merda! El cor em va a mil. Encara esàvem assajant! Qui ha obert les portes? Per un moment em penso que sóc al teatre i tinc l’impuls d’amagar-me ràpidament al vestuari perquè no em vegin. Albert, canvia el xip! Aquí no ets l’actor. Estàs darrere les càmeres. Estàs d’incògnit. No cal que t’amaguis. Acaba de parlar el que estaves parlant amb els càmeres i després marxes cap a la unitat mòbil tranquilament (després de fer un pipí i un parell de fotos).

Estic molt nerviós. Però són nervis d’estrena, no nervis de “no sé si sabré fer-ho”. Tot és a lloc. Tot sembla correcte. Només em queda una cosa per solucionar: preparar-me mentalment. Necessito 2 minuts de silenci. Marxo a estirar les cames per la plaça Lluís Companys, on està aparcada la unitat mòbil de televisió. Durant un breu instant sóc capaç d’estar present, de respirar i sentir el fred de l’ambient, però de seguida m’assalta el riu de pensaments i imatges: Comencem amb el VTR (el vídeo d’entrada), entra l’Ernest (el presentador), discurs, vídeo, i aquí tenim 12 minuts per descansar…

Prenc possessió del lloc. “Posem a gravar”, li dic a l’Oriol. Gravem en 2 suports diferents per si un falla. No me la jugo. Encara entra la gent, podem anar jugant i escalfant, que això encara no va de debò. Entren les autoritats. Anem entrenant els canvis de càmeres, les ordres… I abans del que sembla, ja sento per l’intercomunicador l’ordre que esperàvem: “Llums al 50%. Comencem”. Ara mano jo. En sóc el responsable. Però millor no hi pensis, Albert. Tu diverteix-te.

I ho vaig fer. Us ho explico en el següent capítol.

Aquest article ha estat publicat el divendres 1 de març del 2013 a les 18:52 i parla sobre Televisió, Vídeo. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari