divendres, 21 de juny del 2013

Episodis curiosos: this can only happen in London

No m’han passat moltes coses d’aquelles freaks, per aquí, però aquí n’hi ha dues:

Suant com un porc

Comprant al súper que tinc davant de casa vaig presenciar un cas dels que fan patir: una senyora transvestida, alta com un roure, corpulenta, amb botes altes, una jaqueta llarga de pell que feia pinta d’abrigar molt… i una perruca. La senyora caminava, agafada a la seva enorme bossa “de iaia” i caminava amb dificultat però ràpidament. Respirava com si acabés de córrer una marató i tenia la cara empapada de gotes de suor que regalimaven per la seva blanca pell. Es movia ràpidament d’aquí per allà, com buscant desesperadament algun producte a les prestatgeries. Naturalment, no vaig ser l’únic que va quedar garratibat. Allà per on passava, amunt i avall en la seva particular cursa de shopping, els caps els giraven. Semblava sortida d’una pel·lícula de Men in Black, ben bé. I no ho descarto. Tantdebò li hagués fet una foto… o potser és millor així.

El senyor del tribunal

Quan passa el carter per casa se sent el soroll de la boca de la porta que gira per deixar passar les cartes (segur que aquesta boca té un nom diferent de “bústia”, però no el conec ni en català ni en anglès). Jo m’estava preparant l’esmorzar, aquest matí, quan sento el ja familiar soroll. M’acosto a l’entrada i, efectivament, hi ha cartes a terra, sobre l’alfombreta. Uns minuts després sento un soroll similar al que fa el carter, però més fort. “Potser s’ha deixat cartes per entregar”, penso. Tinc les mans brutes, després miro. Però pocs segons després torna a sonar, encara més fort. “Ai calla, que truquen a la porta”. Vaig a obrir, jo despentinat, en pijama de pantaló curt i sabatilles de dit (de “tanga”, li dic jo). “Good morning”. “Good day”, em contesta. Whatever. “I’m from the court”. “Del tribunal?” I m’ensenya una placa daurada molt maca que torna a guardar-se ràpidament. “Sóc aquí per entregar una citació oficial al senyor bla-bla-bla”. El nom no em sona, no és de cap dels residents a la casa, i això és el que li dic. “Entesos”, i marxa no sé si amb un “Have a nice day” o sence. Al darrera hi tinc el Bart, un dels companys de pis, amb cara de sorprès (suposo que la mateixa que jo).

Aquest article ha estat publicat el divendres 21 de juny del 2013 a les 13:35 i parla sobre Filosofades, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari