dilluns, 24 de juny del 2013

Entre Londres i Sant Feliu

Relax? Això és per als dèbils!

Encara no fa un mes que vaig arribar a Londres i ja he de tornar a Sant Feliu de Llobregat… Sembla que algú vulgui que no m’acabi d’acostumar massa. Que no estigui massa còmode. Cosa que trobo excitant.

Projectes

Si he de ser el juliol a Barcelona és gràcies a un projecte que m’han encarregat i que hauré de produir i rodar allà, tot i que després faré l’edició a casa. A Londres, vull dir. Ja diuen que s’ha d’anar amb compte amb el que es desitja, ja. Fa uns mesos, quan preparava la meva fugida, pensava com molaria tenir projectes repartits per Europa, que em permetessin viure a diverses ciutats cada cert temps. De moment estic entre Londres i Barcelona. Entre Londres i Sant Feliu, vull dir, perdó. És que aquí jo sóc de Barcelona, naturalment.

Rebaixes

Algú em deia que “compte!” una lliura no és el mateix que un euro. Jo la veritat és que no em molesto a fer la conversió. És cert que quan passes calers del compte espanyol al britànic t’arriben menys dels que envies… Però ja fa temps que em vaig obligar a no preocupar-me massa pels diners (només el just). De fet, aquesta setmana he anat de rebaixes i m’he comprat, com acostuma a passar, coses que no figuraven en la meva brevíssima llista. Coses com una cridanera americana vermella. Sempre n’havia volgut una, i finalment, no sense reticences, me la vaig quedar. “Em farà vergonya posar-me-la, cridaré massa l’atenció”, pensava. “Ets a Londres, no cridaràs l’atenció” em deia un amic. I efectivament, què punyetes! Estic lluny de casa, no hi ha unes expectatives que hagi de complir. Em puc permetre ser un altre. I volià.

L'Albert passant desapercebut

Vida social

Ja estic aprenent que a Londres el cap de setmana comença divendres a les 3 de la tarda. I em sembla que acaba diumenge a les 10 de la nit, per cert. Divendres va ser un dia xulo. Vaig anar a prendre una cosa per aquí amb aquests amics, i després allà amb aquells altres nous amics. Vem poder visitar l’oficina de Facebook a Londres, i vem comprovar com n’és de “guai”. La decoració, les parets, la gent (poca, que ja era tard i divendres, clar), els noms temàtics de les sales de reunions (m’encanta la planta dedicada a Harry Potter)…  “És un lloc maco per treballar-hi”, vaig pensar. Un d’aquells espais que t’inspiren, que t’activen amb una vibració lúdica i positiva. Amb un munt de lemes penjats per tot arreu: “Fet és millor que perfecte”, “Fracassa més”, “La sort afavoreix els audaços”. I uns escriptoris d’alçada regulable per quan estàs massa còmode. Sí! “A l’empresa no volen que estiguis massa còmode, si ho estàs, has d’elevar la taula i treballar de peu”. Em sembla magnífic! Per cert que la foto de l’hamaca és de la sala comuna.

Sales de reunions amb noms originals

Bany d’escuma

Dissabte altre cop i toca sortir! Agafo el bus cap al centre i baixo a Piccadilly circus. No recordava com de brillant són les pantalles amb els anuncis. Gairebé sembla de dia. Mentre passo per la plaça recordo que fa tres anys, en ple migdia, uns colombians em van convidar a rom en aquest mateix lloc. Avui no hi són. Segueixo el meu camí. Tinc un objectiu. He quedat amb el meus amics. Mentre camino ràpid, adelantant els turistes lents, gaudeixo de l’emoció que m’embriaga: gratitud. Em sento tan afortunat de poder dir que he quedat amb els meus nous amics de Londres! I la nit acaba amb l’esperat bany d’escuma d’aquella disco, refugiats del fred exterior i amb la roba de recanvi esperant-nos al guardarropia. Tot està bé.

Piccadilly circus de nit

Aquest article ha estat publicat el dilluns 24 de juny del 2013 a les 16:05 i parla sobre Filosofades, Fotos, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari