dijous, 4 de juliol del 2013

Color català o color anglès?

Diumenge vaig aterrar a Catalunya després del meu primer mes vivint a Londres. En sortir de l’aeroport tot em resultava llunyanament familiar. O properament estrany… És possible que un mes hagi estat suficient per “desintoxicar-me” de tot allò que conformava la meva zona de confort?

Barcelona des de Collserola

Les primeres hores a Sant Feliu van ser de retrobament. Amb la calor i la humitat de l’ambient, amb els carrers, amb els cotxes circulant en la direcció equivocada, amb anar en màniga curta i pantalons curts fins i tot a la nit… Retrobament amb la posició dels coberts al calaix de la cuina, amb els horaris dels àpats, amb el matalàs i el coixí… Retrobament també amb l’esperit d’aquí. A falta d’una paraula millor. Color, potser?

El color de Catalunya i de Sant Feliu. Les actituds de sempre, les bromes de sempre, les converses de sempre, la forma de fer servir les paraules i el fons que volen expressar. L’esperit. Perquè ara m’adono que, tot i que la meva adaptació en arribar hagi durat menys de 24 hores, aquest mes a Londres m’ha permès adoptar certa distància amb el que era la meva vida aquí. I crec que això és molt sa.

Catalunya és vermella passió. Anglaterra és blau cel, com la línia de metro que em deixa a casa. Vermella passió perquè hi ha una crisi financera, de valors i d’afartament molt aguda. Blau cel perquè la vida continua malgrat no siguin els millors temps. Vermella per la ràbia contra els poderosos i malvats; blau per l’esperança i la creativitat.

A Catalunya l’esperit és d’impotència, de recreació en la fatiga col·lectiva. Cal estalviar, conformar-nos amb el que és de segona o tercera categoria (i estar-ne agraïts!). “Ens mereixem més, sí sí! I ens ho volem creure, eh! Ens mereixem més. Ens mereixem més?” A Catalunya l’interrogant que es viu a nivell planetari està pintat d’un vermell que volem creure que sembla verdós. Però no. Hi ha moltes teranyines que cal retirar.

A Anglaterra l’esperit és de convenciment que tot anirà bé. Serenitat. Aquí sempre està ennuvolat, i no hi ha cap problema amb això. Pitjor és quan plou. I és una joia quan surt el sol. Així que quan el dia és gris estem contents, perquè sabem que el sol sempre està darrere els núvols. I que ens el mereixem. Ens mereixem el millor, i no cal que ningú ens ho vagi repetint, perquè ho sabem. Blau cel, el blau de la creativitat, el que sempre hi és.

A prop de casa, a Londres

M’és molt difícil descriure amb paraules el contrast d’esperits o colors que veig entre aquí i allà. Potser és perquè vermell passió era el que jo era, i blau cel el que vull ser. Agraeixo aquests contrastos a la vida, perquè em permeten decidir el que m’agrada i el que no m’agrada. Cap on vull anar. Gràcies a aquesta distància que m’ha donat Londres, ara sé del cert que quan torni a viure a Catalunya (que no sé quan serà), la meva mirada serà més rica i apreciativa. Que podré aportar un color nou, el meu. Fins aleshores, casa meva és a Vauxhall, al barri londinenc de Lambeth, tocant el riu Tàmesi. I tot just m’hi acabo d’establir.

Aquest article ha estat publicat el dijous 4 de juliol del 2013 a les 17:11 i parla sobre Filosofades, Fotos, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari