dijous, 8 d'agost del 2013

Muntanyes russes

Sóc una muntanya russa. Emocional, intel·lectual, física. Tant estic a dalt de tot com a baix, tant brillo d’eufòria com em podreixo en la misèria. Abans era el Shambhala dels cicles personals, ara només el Dragon Khan. Però no deixa de sorprendre’m com de fràgil sóc, tot i haver desenvolupat tant el meu grau de coneixement personal en els últims 3 anys. En això no m’importa semblar presumptuós: em conec. O això creia…

Al juny vaig venir a viure a Londres. El meu esperit era d’aventura, de novetat, de fer tabula rasa. Em podia permetre ser algú nou en un ambient ple de possibilitats, de creativitat i diferent; en definitiva, estimulant. I va ser un mes magnífic. De noves idees, de noves amistats, de noves experiències i de viure una rebel·lia adolescent respecte a mi mateix i el món en què havia viscut fins aleshores. Com sempre dic als amics, una adolescència privilegiada, la que estic vivint, perquè amb 29-30 anys puc cometre errors molt més elaborats i transformadors que si en tingués només 18.

20130808-161922.jpg

Al juliol torno a Barcelona. Un magnífic nou projecte professional se’m presenta al davant, i l’accepto amb gratitud. És temporal, i em tindrà només 3 setmanes a Catalunya. Després tornaré a “casa”. És un mes de tornar a allò antic però amb la perspectiva canviada. Ara sóc capaç d’observar l’Albert antic des d’una perspectiva diferent. La primera setmana és molt xocant, fins i tot empalagosa, amb un munt de percepcions d’aquella substància antiga que em tenia pres abans de llençar-me a l’aventura. Les dues setmanes següents vaig desitjar amb totes les meves forces tornar a Londres. Tenia el projecte en què havia de treballar però, d’alguna forma, la novedosament vella atmosfera m’impedia trobar la motivació.

Decideixo endarrerir el vol de tornada una setmana. Hi ha feina per fer, i aquesta l’he de fer “in situ”. L’última setmana de juliol és de feina intensa, de rodatges a centenars de quilòmetres de casa, de reunions de producció… Ara la tornada a Londres és tan propera i inevitable que ja ni em preocupa. Ja està aquí.

Com pot canviar tot en tan sols 4 dies? Exactament 83 hores abans d’agafar el vol entra en l’equació una variable inesperada. El món es dissol, l’estómac vull i la desitjada “deadline” passa a ser ara temuda. Tot això no aquest passat si no hagués endarrerit el vol de tornada. No formava part del pla (del meu, almenys).

Ara és agost, a Londres. La primera setmana és una cosa nova per a mi. Ja no és “Londres!!” sinó “…londres…”. Ja no és aquell full blanc ple de possibilitats, els carrers de semàfors que es posen verds exactament quan has de creuar. La pluja ja no és només una molèstia inevitable i els conductors d’autobusos no són tan amables. I jo, Albert, que tan bé crec que em conec, baixo a les catacumbes de la muntanya russa com feia anys que no baixava. La variable inesperada m’ha segrestat el cervell i Londres, de cop i volta, deixa de tenir sentit.

Naturalment, no podria escriure aquestes línies sense haver recuperat el timó del meu enteniment. I ara que la vagoneta del Dragon Khan torna a pujar lentament, m’obligo a aplicar-me totes aquelles receptes que crec que he après. Que, per embriagador que pugui semblar, tenir el cervell segrestat no és sa. Keep calm and carry on, Albert.

20130808-162002.jpg

Aquest article ha estat publicat el dijous 8 d'agost del 2013 a les 17:32 i parla sobre Filosofades, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha un comentari per “Muntanyes russes”

  1.   divendres, 9 d'agost del 2013

    Miguel Ángel diu:

    Un abrazo muy fuerte Albert! Seguro que en pocos días la turbulencia coge un significado importante y útil!

Deixa'm un comentari