dijous, 21 de novembre del 2013

Bombolles personals a Londres

Si una cosa estic fent molt a Londres és conèixer gent. Més que mai. Persones de tot tipus, de tots els orígens. M’estic adonant que Londres és un lloc d’acollida increïble. Gent de tot el món ve aquí o bé a provar sort, o bé a posar-se a prova, o bé a canviar d’aires, o bé a buscar desesperadament la feina que no troba en el seu país.

I tothom ve amb la seva bombolla personal. La seva motxilla, on carrega el seu caràcter, que ha estat determinat en gran mesura per la cultura del país d’origen. Viatjar precisament et proporciona la oportunitat de fer una passa enrere i veure la perspectiva de tu mateix. Però hi ha persones que carreguen una motxilla massa pesada, i que malgrat que aquí tot els crida a buidar-la i començar a omplir-la de coses noves, es resisteixen al canvi.

L'últim raig de sol a Hyde Park

He conegut persones que vivien atrapades en la Espanya profunda i continuen atrapades aquí. Persones amb carreres tècniques que aquí no busquen feina en el seu camp perquè Espanya ja els ha ensenyat que no valen, i s’han rendit. He conegut persones que van venir aquí per poder desenvolupar els seus talents artístics però que s’han acomodat a la vida segura d’un sou fix a final de mes. He conegut persones que esperen que tot els vingui de franc, que no fan l’esforç de parlar anglès com cal, que no s’integren, que no han sortit dels cercles d’amistats de la seva mateixa nacionalitat, de la seva bombolla de seguretat. Suposo que és l’etern debat de la immigració que s’integra al país de destí o la que intenta seguir amb els mateixos patrons, la que pretén importar el seu “modus vivendi” al país on arriba.

Però Londres és una oportunitat. És potser pels europeus del sud d’ara l’Amèrica que va ser fa un segle per tot el vell continent. Londres és un punt de trobada d’animes lliures. Val la pena venir amb ulls nous, sense prejudicis sobre un mateix, disposat a construir-se de nou, a reinventar-se, o a tornar-se a encarrilar en la via que fa temps que s’ha perdut. Aquella via que les circumstàncies del país d’origen et van obligar a abandonar. Aquí és possible. De fet vull creure que és possible a tot arreu, l’únic que canvia a cada lloc són el tipus de dificultats.

No es pot viure amb por. O més ben dit: no es pot viure evitant allò a què tens por. Aquí per les latituds britàniques estic coneixent a dos tipus de persones: les que es rendeixen davant la por i les que s’hi enfronten amb decisió. I són caràcters molt diferents. No vull que se m’enfadi ningú, però per la gent que estic coneixent, jo diria que els catalans som més de mirar a la por als ulls, i els espanyols de defugir-la. Jo ja fa 4 anys que vaig decidir qui si temo alguna cosa és raó de més per fer-la. I el fet de veure com es comporten els qui sucumbeixen a la por és un al·licient per analitzar-me i veure de què m’amago.

Però parlàvem de Londres.

  • Fa fred? Sí, molt; raó de més per córrer i tallar el vent. O per no sortir de casa…
  • Els anglesos son freds? Sí, però no es queixen pas si tu ets educadament càlid. Això sí, són exquisidament educats.
  • Les ofertes professionals per als estrangers són porqueria? Si vas esperant que te n’ofereixin, clar que rebràs porqueria. Persegueix el que vols!
  • És fàcil pujar de categoria? Si ets bo i aprens ràpid, sí. Aquí valoren el talent i l’esforç.
  • A l’hivern és fosc? Sí, escolta. Que a les 15:30 ja es comenci a fer fosc abaixa els nivells d’energia de qualsevol. Per sort, les vitamines i els suplements alimentaris aquí són molt més barats que a casa.
  • És car? És car. Si ets dels que els agrada estalviar, aquí potser hauràs de passar-te al “lado oscuro de la fuerza” i començar a gastar el que havies estalviat. Fins que cobris en pounds, que no t’hauràs de preocupar tant… o això diuen.

M’has de fer cas amb tot això que dic? No. Mai. Jo mateix procuro no prendre’m gaire seriosament. Vull poder mirar-ho tot amb ulls nets, com si fos la primera vegada.

Aquest article ha estat publicat el dijous 21 de novembre del 2013 a les 11:30 i parla sobre Filosofades, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari