dijous, 26 de desembre del 2013

La mirada que ho diu tot

La mirada somrient

El dia de Nadal, com cada any, després del dinar vem anar a veure la tieta Emília a Barcelona. Ja fa anys que no és la mateixa. Abans venia ella amb les seves filles, però amb el temps es va anar fent gran. Un any, per diverses raons, va perdre la capacitat de coordinar paraules i va deixar de parar. Ella ho intentava, però les paraules no sortien. I es frustrava. Amb el temps es va anar apagant. La que havia estat una senyora de caràter fort, tossuda i defensora ferma de les seves idees (com tots els Bonet) va anar perdent la vitalitat que la definia.

Als 91 anys, la germana del meu avi ara no es pot moure. I aquella energia que hi havia darrere els seus ulls malgrat no poder pronunciar una frase coherent, ara és intermitent. Quan m’assec al seu costat per fer-li dos petons, els ulls que em miren són buits. No em reconeixen. No és fins que la saluda el meu pare (el seu nevot) que no se li dibuixa un somriure a la cara. Els ulls se li il·luminen i l’energia de la sala canvia de color. El vespre va transcórrer reunits a la sala d’estar, on les seves filles explicaven la dura feina que és fer-se càrrec d’ella. De les hores, de l’esforç, de com n’és de consumidor a nivell físic, econòmic i moral.

En acomiadar-me vaig voler enviar-li tot el meu amor a la tieta, i sabia que no ho podia fer amb paraules. M’hi assec al costat, l’acaricio, la miro fixament i la noto present. Li faig dos petons i l’abraço amb tot el sentiment. Quan em separo, els ulls que em miren plorosos em diuen, sense paraules, “això és molt dur; això és molt dur”. “Paciència”, li dic jo. “Paciència”.

Veient la tieta Emília marcir-se m’allunyo cap al passadís, amagant les llàgrimes, i posant-me en la seva pell. Què pot esperar ella de la vida? Quina lliçó li queda per aprendre? L’acceptació de la situació que li toca viure ara? I aleshores veig clar el que tots ja sabem però no ens creiem. Que la vida és temps. Que el temps és oportunitat, i que és finit. El nostre temps aquí és finit. Entro una última vegada per fer petons a la família i una última carícia a la tieta. La miro, conscient que és possible que no la torni a veure mai més: I em prometo que jo viuré. Qui sóc jo per malgastar el temps que se m’ha donat? Les oportunitats que tinc a l’abast? Veient la seva culpidora mirada m’adono que no tinc cap dret a menysprear la vida, a desaprofitar cada moment en tot el seu potencial. Tinc el deure de viure. Perquè sinó no seria viu.

Gràcies, tieta, per aquesta lliçó.

Aquest article ha estat publicat el dijous 26 de desembre del 2013 a les 17:29 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari