dijous, 14 de juny del 2007

El número de la mala sort és el millor Ocean

Fotograma d'Ocean's ThirteenAvui he anat al cine. He vist Ocean’s Thriteen, la tercera entrega de l’Ocean’s Eleven. Persuasiva, molt persuasiva.
I no vull dir que surtis amb ganes de robar un casino, sinó que el Soderbergh s’ha lluit. És apassionant i divertidíssima, tot i que la idea inicial sobre la qual es desenvolupa la història està agafada una mica pels pels. Però així i tot, genial! És sens dubte millor que la segona (Ocean’s Twelve), i no sé pas si també supera la primera.

La música del David Holmes és prodigiosa (gastaré els adjectius extrems), i no he pogut esperar a baixar-me la banda sonora. Hi ha tres temes cap al final, el 16 (Fender Roads), el 18 (All Sewn Up) i molt especialment el que remata el clímax del film, la 17 (Snake Eyes), que són magnífics. I els que em coneixeu ja sabeu que no sóc gaire de música electrònica, més aviat de la melòdica i orquestrada. Però el John Powell i sobretot aquest músic irlandès anomenat Holmes, David Holmes, m’agraden molt.

És potser que en aquests temes hi veig sintonies en potència i per això em roben el cor? Ai no sé, el plaer no hi entén, de lògica.

Aquest article ha estat publicat el dijous 14 de juny del 2007 a les 1:25 i parla sobre Cinema, Música. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari