Dilluns, 20 de gener del 2014

El metro de Londres, precisió britànica

Mind the gap

El metro és una màquina de precisió al Regne Unit. Els londinencs n’estan orgullosos, és un emblema del nivell de civilització que han adquirit. És estrany que hi hagi un dia en què no vegis als diaris alguna notícia relacionada amb el “tube”, com se li diu. Encara que el nom oficial és “London Underground”. Llegint la Wikipedia veig que va ser el primer tren subterrani del món, de fet l’any passat va celebrar el 150 aniversari. La part que es va obrir primer va ser la que ara correspon a les línies Circle, Hammersmith & City i Metropolitan. Perquè ara el metro té en total 11 línies que recórren 400 quilòmetres 270 estacions, la meitat de les quals no són subterrànies.

Una cosa que em va sorprendre molt en arribar a Londres ara fa ja 7 mesos i 3 setmanes va ser que a dins del metro no hi ha cobertura de telèfon mòbil. A Barcelona estem massa ben acostumats, però resulta que sóm una excepció. Així que si vas en metro pel centre de Londres no tens internet al mòbil, només als afores que els trens ja van per sobre de la superfície. Però tranquil perquè no t’avorriràs, sense internet: de bon matí reparteixen el “Metro”, el diari gratuit, i al vespre per tornar a casa (o sigui, a partir de les 3:30 de la tarda) reparteixen el diari gratuit vespertí, l”Evening Standard”. Així que no t’avorreixes.

Bé, això si és que pots obrir el diari, dins del metro. Quan fas el turista i l’agafes en hores tranquiles, és una meravella. Però el “London Underground” en hora punta és un bogeria. Una bogeria! Les “peak hour” són de que obre el metro fins les 9:30 del matí i de les 4 a les 7 del vespre. Durant aquestes hores el bitllet és més car. I és impressionant mirar el ritual de les masses entrant a l’andana, esperant el tren, entrant. Hi ha un tren cada minut. Hi ha vegades que la cua del tren entra al túnel i el següent tren ja està entrant a l’estació. És una bogeria però rarament és un caos. Els avisos sobre els temps d’arribada dels trens i les seves destinacions són molt precisos. Perquè una sola línia pot tenir diverses bifurcacions, i depèn on vagis t’has d’esperar al següent tren.

Però en hora punta els senyals i locucions automàtiques no són suficients i organitzar tanta quantitat de gent requereix d’humans. Així que en les estacions cèntriques hi ha un assistent a cada andana parlant per megafonia. “El proper tren passa en 1 minut”, “Sisplau deixin sortir abans d’entrar al tren”, i el famós “Mind the gap”. La repetitiva locució de la senyora o senyor (depenent de la línia) anunciant “Mind the gap between the train and the platform”. Que, ara em direu freak, però m’he adonat que en el “National Rail”, a les estacions no de metro sinó de tren, la locució és al revés, i diu “Mind the gap between the platform and the train”. Tant fa. La cosa és que quan és un senyor o senyora qui ho diu en directe a través del seu micròfon, pots endevinar de seguida si té un bon dia o no. A mi em fa molta gràcia sentir la desgana amb què parlen alguns “This train is ready to depart. Please mind the closing doors. Mind the doors, mind the doors, mind the doors”.

I dins del tren, si es para enmig del tunel, al cap de 5 segons sent una veu gravada que demana disculpes pels altaveus. “Aquest tren està parat en un semàfor vermell”. Un dia el conductor va obrir el micròfon i va explicar que el tren estava parat perquè en la següent estació hi havia un gos a les vies. I ell mateix se n’enfotia. Un altre dia el conductor, fart d’intentar tancar les portes sense èxit, va anunciar, amb un to de zombi “senyores i senyors passatgers, per molt que costi de creure aquest no és l’últim tren que passarà per aquesta andana. N’hi ha un altre just al darrere. Sisplau, facin espai per poder tancar les portes”.

És curiós veure que quan plou, els panells informatius de l’entrada de l’estació demanen precaució perquè el terra pot ser relliscós. Aquí estan una mica obsessionats  amb allò del “Health and safety”. Hi ha un munt d’anuncis de “no corris als passadissos, els accidents passen”. I últimament veig molts cartells que demanen que tractis amb respecte els treballadors del metro. N’hi ha un on s’hi llegeix, amb lletra de nen petit “La meva mare treballa al metro. L’altra dia va arribar a casa plorant perquè l’havien escridassat. Ella va dir que li va entrar alguna cosa a l’ull”.

En resum, que el metro és tot un món. Un submón. A la pàgina de Londonist hi ha un noi que fa uns vídeos molt entretinguts sobre curiositats del metro. Val la pena veure’ls. I si podeu, eviteu el “tube” en hora punta.

Aquest article ha estat publicat el Dilluns 20 de gener del 2014 a les 16:35 i parla sobre Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari