dijous, 29 de maig del 2014

Londonversary

Avui és el meu Londonversary. Avui fa un any que vaig traslladar-me a Londres. Vaig venir sense por, amb tot per guanyar. Vaig venir per voluntat, no per necessitat. Vaig venir amb ganes d’experimentar. I si alguna he fet durant aquest últims 365 dies ha estat experimentar. Viure.

Passant un moment difícil, però somrient (amb dificultat)

L’últim any de la meva vida ha estat el més intens fins ara. He après molt, he conegut moltes persones, he fet bons amics, he fet més feina de la que havia fet mai, i he agafat més avions que en la resta de la meva vida. Jo no crec en el destí, però sí en què l’univers té un pla, i que si connectem amb nosaltres mateixos serem capaços de sentir si estem seguint el camí correcte o no. En els últims 12 mesos, concentrats, he viscut dels pitjors i dels millors moments de la meva vida. Però continuo sentint que estic en el bon camí, que aquest és el meu lloc. Perquè fins i tot quan fa mal (i fa molt de mal), fins i tot aleshores hi ha aquella espurna que em diu que aquell dolor és útil, i que n’aprendré.

Em sento molt afortunat d’haver tingut la oportunitat i el valor de fer aquest pas. La muntanya, l’excursionisme, m’ha ensenyat moltes coses. Del que més útil m’ha estat és comprovar que els límits no existeixen. Que els límits són mentals. Que pots arribar allà on tu vulguis. Ho he comprovat a la muntanya i ho estic comprovant a Londres.

Aquest és el meu viatge. Cadascú té el seu. Cadascú està en el moment que li pertoca a la seva vida, i no som ningú per jutjar. Estic convençut que és el nostre deure prendre el propòsit de ser la millor versió de nosaltres mateixos. Som el que pensem, som les decisions que prenem, considerant les nostres ciscumstàncies de vida. Però aquestes circumstàncies només contribuiran a definir quina forma prendrà el camí que hem decidit agafar. No determinarà si arribem a destí o si gaudim del passeig o no.

Ahir vaig veure la Cati. La Cati és una nova amiga, catalana, en la seva cinquantena. Una dona plena d’energia i d’amor. Fa uns mesos va decidir que volia venir a Londres a aprendre anglès. I encara que de vegades pensi que ja és massa gran per fer-ho, no ha deixat que aquest pensament sigui un entrebanc. Ha tingut la valentia de posar en pausa la seva vida a Barcelona i llençar-se a aquesta aventura anglesa. Jo crec que tots som la Cati. Tots tenim a dintre el nen o la nena que té els seus desitjos i que no entén perquè l’hauria de condicionar o limitar les circumstàncies de la seva vida. Si deixes que aquest nen parli, el poder és il·limitat.

Diuen que les persones que són a punt de morir sempre coincideixen a penedir-se d’una cosa en concret: de no haver provat. De no haver-se arriscat. Aquest és un error que jo no estic cometent. Perquè al final, què és el pitjor que et pot passar? Que moris? Això a la llarga et passarà igual, juguis les cartes o et quedis plantat com un estaquirot veient com et passa la vida per davant.

Jo jugo. I ara, quan fa exactament 1 any que vaig volar a Londres per viure-hi, aprofitaré l’energia especial que em dóna el dia d’avui per fer un nou gir. Per fer, com em diu un amic molt savi, una nova evolució Pokémon.

Aquest article ha estat publicat el dijous 29 de maig del 2014 a les 11:08 i parla sobre Filosofades, Fotos, Londres. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari