dijous, 18 d'octubre del 2007

L’estabilitat (de les coses regides pels diners)

Diners. Aquell paper fi i arrugat amb una filigrana i un holograma. Què deuen tenir que la gent mata, pels diners? Però no parlaré de guerres, ni de corrupció, ni de polítics insultant-se per aconseguir el poder. Em centraré en els mitjans.

Últimament em pregunto si aquest món pot ser diferent. I la conclusió a la qual arribo és que sí. Però llavors, perquè les persones poderoses intenten sempre mantenir-lo igual? Perquè fan por, els canvis. Però els dirigents mundials no haurien de ser persones amb una consciència per sobre de l’habitual? Espiritualment més evolucionats, capaços de prendre decisions correctes -és a dir, que beneficiïn als milions de persones a les quals afecten-? Val, val, ja callo.

Internet ha matat la música, el cine, i està en procés de matar la tele. Wow! Sona fort, eh? Potser hauríem de precisar: Les possibilitats d’accés a la cultura que ofereix internet han convertit en invàlid el model econòmic cultural actual. Si la gent té accés de franc a tot el que vulgui, quan vulgui i a cop de ratolí, potser això reconfigura el sistema en què s’ha basat la cultura per perviure com a negoci durant les últimes dècades. Però no, en comptes de considerar noves opcions, la solució és negar el canvi i intentar lluitar frontalment contra el “problema”. Però recordem que compartir música, pel·lícules i sèries per internet està emparat per la llei espanyola mentre no es tingui ànim lucratiu amb aquest material. Una llei, per cert, que xoca amb la intenció d’aplicar un cànon a tots els dispositius d’emmagatzematge que té ara el Govern Espanyol (abans de Nadal, és clar, que no volen “perdre diners”). Bé, doncs potser aquesta és una solució, i tant que sí. La cosa és que els mateixos que defenen el cànon, també criminalitzen els usuaris que comparteixen cultura per internet, sense raó.

Però seguint amb l’estabilitat de les coses regides pels diners, últimament hem vist néixer un nou diari, el Público, i hem vist redissenyar-se La Vanguardia (mínimament). I aquest diumenge El País diu que regala un rellotge… Ai no, vull dir que El País també canvia de format (aquesta maleïda publicitat). Voleu dir que el món no rutlla massa ràpid? Potser a l’Edat Mitjana ja tenien aquesta sensació? Ai no sé, no sé perquè he escollit néixer en aquesta època tant boja.

Aquest article ha estat publicat el dijous 18 d'octubre del 2007 a les 21:07 i parla sobre Cinema, Filosofades, Internet, Música. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari