dijous, 18 d'octubre del 2007

L’Antoni Bassas i els seus pensaments

La setmana passada vaig llegir Què pensa Antoni Bassas, un llibre entrevista. La ràdio, la tele, el món i el futbol. Aquests són els grans temes que aborda en Basses (a més d’un qüestionari on es col·loquen assumptes que no sabien on incloure). I per escrit, aquest periodista comunica la mateixa sinceritat i confiança que a la ràdio. No cal dir que fa 12 anys que dirigeix i presenta el programa líder de la ràdio líder a Catalunya (però ja ho he dit).

Jo admiro Antoni Bassas. Trobo que el millor és com aconsegueix donar-li el seu to personal a tot. Sempre he intentat imitar-lo, en aquest sentit; ser molt personal i directe a la ràdio i a la tele. Però el primer que vaig apreciar d’El matí de Catalunya Ràdio va ser el ritme. La magnífica sintonia principal se’t queda clavada al cervell tot el dia (i això que el baix que li dóna personalitat no s’aprecia en un receptor de ràdio normal, desproveït de subwoofer).
Però no, el Basses és un mestre de la comunicació. No s’hi ha d’esforçar, per fer bé la seva feina, és natural en ell. I això és admirable.

I, si te’l creus, és un ídol. Dic si te’l creus perquè ell afirma que mai ha estat de cap partit polític. És més, assegura que quan va començar la seva carrera periodística es va donar de baixa com a soci del Barça perquè ho trobava incompatible amb la objectivitat. Mmm… Jo me’l crec. Amb aquell punt d’escepticisme que m’obliga la precaució a no deixar-me enganyar. El fet de ser catalanista és obvi que ja l’encasella, però hi ha una cosa en ell que m’agrada especialment. Que es pren amb tota naturalitat, gairebé de forma espiritual, el fet de ser CATALÀ. Amb majúscules. En uns temps en què d’Espanya arriben desprecis i insults (males vibracions, resumim-ho elegantment), un arriba a creure al final que, osti, cal defendre’s, cal convèncer aquesta gent que existim i que, d’alguna manera, no ens entenen. El Bassas no. Nosaltres som el que som, no tenim cap problema amb Espanya. És Espanya que té un problema amb Catalunya.

Les seves idees m’han interessat molt. Però més enllà del Bassas ideòleg, és el Bassas periodista i comunicador el qui admiro. No sé, potser és una tonteria, però quan (ocasionalment) li faig la crònica del trànsit des del RACC, trobo un entusiasme que no em desperten la resta d’emissores.

O potser és el fet de saber que hi ha mig milió de persones escoltant. Aaaiii… quins aires de grandiloqüència…

Aquest article ha estat publicat el dijous 18 d'octubre del 2007 a les 14:24 i parla sobre Lectura. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari