Agraden en general a tota la societat, els rumors. És com jugar a ser periodistes de pacotilla. Quan ens n’arriba un és com si tinguéssim un tresor entre mans, un secret que se’ns ha confiat i sobre el qual tenim potestat per comunicar-ho als nostres coneguts, fins i tot amb algun afegit que el faci més impactant. Perquè a tots ens agraden les històries; explicar-les i que ens les expliquin. I el rumor ho aglutina tot.
Però els rumors fan mal a les persones o ens que son objecte d’aquesta història. Un conte que s’ha anat fent gran com una bola de neu i que aviat deixa la veracitat i la certesa per endinsar-se, de forma emocionant, en l’imaginari.

Fa mesos que el meu amic Joan Lorenzo és víctima d’un rumor. I el pitjor és que en aquest cas hi ha un o més artífex que, amb la intenció de desacreditar i destruir la imatge pública del Joan, han anat alimentant i amanint aquest rumor. Perquè ja sabem que, quan l’objecte de la rumorologia és un personatge públic, fa molt més mal, tant personal com professionalment (personatge públic en la mesura que se’n pugui ser a una ciutat de 42.000 habitants com és Sant Feliu).

El Joan Lorenzo és una persona que cal conèixer. La majoria de ciutadans el tenen molt vist de la infinitat d’activitats culturals i socials en què participa voluntàriament. Aquestes persones no el coneixen, només el tenen vist. Si no fas l’esforç de conèixe’l a fons, no el coneixeràs. Perquè el Joan, com tothom, té les seves rareses. Amb el handicap de qui no s’esforça per agradar a la gent, de qui ha decidit que un és com és, i intentar aparentar el contrari és fingir. El Joan, com tothom, té bons i mals dies. I quan els té, es nota de seguida. És un home voluntariós, enèrgic (molt enèrgic) i a qui li agrada deixar-se de romanços. Potser això és el que molesta a certs sectors de la societat santfeliuenca, ja que la intensa activitat del Joan per a la ciutat posa en evidència la incompetència d’altres.

Podria elucubrar llargament sobre les possibles raons de l’intent de descrèdit i difamació que està patint aquesta persona, però el que vull remarcar és el meu suport al Joan, que té en aquest com en altres assumptes. I m’alegro que hagi decidit fer pública una comunicació en primera persona, per tal de defendre’s de serioses i odioses acusacions infundades. Crec que és un gest molt valent i que acabarà amb els rumors (tot i que sempre hi haurà qui li agradin els contes, passant per alt les conseqüències).

Aquesta és la nota que el meu amic, Joan Lorenzo i Carcasó, ha fet pública al diari Sant Feliu Ciutat del mes de desembre de 2007:

EDUCAR EN LA VERITAT

Benvolgudes santfeliuenques i benvolguts santfeliuencs.

Sóc en Joan Lorenzo i Carcasó, santfeliuenc d’arrel, ciutadà compromès amb el teixit associatiu i cultural de la vila. Durant anys he estat un dels caps visibles del Centre Parroquial, sóc catequista de postcomunió de la parròquia de Sant Llorenç i durant els tres últims cursos he treballat com a mestre de primària a l’escola Mare de Déu de la Mercè.

Aquests últims mesos certs sectors de la societat civil santfeliuenca fan córrer falsedats sobre la meva integritat personal. Un servidor s’estima i valora molt el projecte educatiu de l’escola Mare de Déu de la Mercè i en cap moment l’he deixat voluntàriament.

La direcció de l’escola, tot i declarar que he mostrat al llarg de la meva relació professional amb el centre, un adequat nivell de coneixements professionals en l’exercici de l’activitat docent, i manifestar la seva disposició a poder comptar en un futur amb la meva col·laboració, em va acomiadar per la dificultat que implica pel centre el compatibilitzar les meves tasques docents, amb el previst al Decret 142/2007 de 26 de juny pel qual s’estableix la nova ordenació del sistema educatiu al nivell d’Educació Primària per aquest curs actual. Aquest és el motiu formal que consta a la carta d’acomiadament, tot i reconeixent la improcedència d’aquest.

Durant aquest temps he educat i seguiré educant en la veritat, per tant, haig de dir que el motiu real de l’acomiadament, són les suposades queixes d’unes famílies que la directora pedagògica del centre, Encarna Hernández, diu que ha rebut.

Les dites queixes, segons la Sra. Hernández, fan referència al tracte massa afectiu i equívoc amb algunes alumnes. La direcció m’ha negat repetidament la possibilitat de dialogar a tres parts, famílies, direcció i un servidor, per poder conèixer de primera mà les queixes i aclarir la qüestió.

Els mesos de gener i març d’aquest any la direcció em va fer saber l’existència de rumors, recomanant-me que deixés passar el temps i seguir la feina. Feina de la qual n’estic molt orgullós i m’he deixat cos i ànima intentant-la fer el millor possible.

El 6 de juny, la direcció titular em va comunicar que el rumor s’havia escampat, que jo no respectava aquestes nenes i que deixés voluntàriament l’escola –evitant futurs problemes-, sense tenir l’oportunitat de dialogar i intentar aclarir l’origen i fonamentació d’aquesta greu acusació, que no ha fet més que escampar-se pels sectors culturals i parroquials on jo hi estic col·laborant.

Tot això està destrossant la meva imatge pública i fa dubtar a persones de bona fe de la meva integritat personal, que és l’única riquesa que tinc.

Si bé fins ara he cregut, amb l’innòcencia de qui té la conciència tranquila, que no feia falta defensar-me de rumors, ara crec el contrari, tant per defensar el meu bon nom, com per defensar tot el meu projecte de vida cap als altres. Aquesta defensa començarà actuant judicialment contra els injuriants, atès que estan perfectament identificats per les mateixes persones a les que han dipositat en forma de confidència les dites injúries.

No sé el motiu pel qual hi ha gent que em vol ensorrar, però agreixo el suport rebut de diferents persones i col·lectius i demano públicament que si hom té algun motiu de queixa sobre la meva persona me’l faci saber per intentar solucionar-lo com a persones.

“Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau! Que on hi hagi odi, hi posi amor. On hi hagi ofensa, hi posi el perdó. On hi hagi discòrdia, hi posi unió. On hi hagi dubte, hi posi fe. On hi hagi error, que hi posi la veritat.” (pregària de St. Francesc)

Aquest article ha estat publicat el Divendres 21 de Desembre del 2007 a les 21:46 i parla sobre Queixes. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.