diumenge, 9 de desembre del 2007

La brújula dorada: multidimensional

Avui he vist l’últim intent de New Line Cinema (productora de El señor de los anillos) de crear una nova saga multimilionària que duri (a ser possible) més de tres anys. Es titula La brújula dorada i els ha sortit una bírria de pel·lícula.

En tenia ganes, però és un film infantil (es nota als diàlegs), molt superficial (rapidesa sense aprofundir) i amb un càsting mal fet: Kidman no fa bé el paper de dolenta, Craig apareix molt poc pel pes del seu personatge, i la nena és mona però dóna repelús (sobretot amb aquesta veu que li han posat en castellà, la de Carla Torres). En conjunt; decebedora.

Jo crec que podria resumir la pel·lícula així: En l’actualitat, en una galàxia molt molt llunyana (d’un univers paral·lel, de fet), l’ànima dels humans no és a dins del cos, sinó fora d’aquest. Es manifesta físicament en forma d’animal, que durant tota la vida acompanya estretament la persona (i amb qui pot conversar telepàticament). Cos i ànima estan units per un cordó umbilical invisible format per “la pols” (còsmica?), per això no es poden separar gaire. Però hi ha la malvada religió imperant en aquest món paral·lel, que tothom anomena “el Magisteri”, que veu una gran amenaça en “la pols” i els recents i incipients descobriments que se’n fan. Per això realitza experiments secrets amb nens raptats, a qui separa de les seves ànima (o “daimons”) tallant aquest vincle, perquè el “daimon” d’un nen encara és multiforme. Així, el Magisteri s’assegurarà l’exclusiva del negoci de la moral.

El plantejament és molt bo! Llàstima que hagin volgut fer una pel·lícula per al “sector ameri-curt” dels joves espectadors. Però això del vincle “umbilical” entre cos i ànima excorpòrea és igualet als viatges astrals (un tema que m’interessa molt). Aquest punt de partida del film i la despersonalització de l’espurna o “la pols” de la vida suposo que és el que ha fet que els sectors religiosos es queixin.

Baja, una història massa bona que no es mereix una pel·lícula tan mal feta (per l’intent d’ultrainfantilitzar-la). Ei! Que visualment és espectacular. I a més té una seqüència que és molt bona: quan la Lyra és raptada pels óssos i engatusa el rei fins la batalla. Per cert! Em declaro fan d’Eva Green.

Mira, vull llegir-me els llibres! (encara que sé que mai trobaré substitut per al meu estimat Harry Pooter…)

Aquest article ha estat publicat el diumenge 9 de desembre del 2007 a les 3:33 i parla sobre Cinema. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha un comentari per “La brújula dorada: multidimensional”

  1.   dijous, 3 de gener del 2008

    Miquel diu:

    Espero que t’agradin els llibres. Per mi són enormes, millors que el Harry Potter i tot ;-)

    Que el personatge de’n Daniel Craig sorti poquet és normal, als llibres també era una figura potent però distant (a la peli potent ho és més aviat poc… es queda en distant).

Deixa'm un comentari