dissabte, 2 de febrer del 2008

Talent televisat a Telecinco

Avui he vist un tros del programa Tú sí que vales, realitzat per la productora dels de la Trinca, Gestmusic.

He de dir que sóc molt selectiu i exigent com a espectador televisiu (demiúrgic), però a aquest concurs li trobo un cert encant. Té elements en comú amb Operación Triunfo, però sense tant “gran germà” i amb més humor i vaudeville (sense arribar als nivells d’El semáforo). És com seure a la butaca (imprescindible el públic present) i anar veient un espectacle de varietats. Com en totes les funcions, hi ha números i artistes millors que d’altres. En aquest programa, però, s’hi afegeix l’empatia i bon humor del jurat i els sentiments dels participants a flor de pell.

Molts dels qui pugen a l’escenari són artistes. Sí, alguns són barruts sense vergonya que lloguen la seva dignitat per uns minuts de publicitat, però la majoria són gent sensible. I això es nota mentre actuen i quan s’exposen al veredicte d’un jurat que decideix “en nom de l’experiència” si ets vàlid o no, si l’habilitat que creies que tenies és realment un talent o només producte de la vanitat o la il·lusió.

M’he quedat amb dues cares, en aquest programa: L’un era un senyor gran que tocava l’harmònica, cantava i ballava (dos de tres les feia fatal), però que s’expressava des de la sinceritat. Era una cara honesta, de qui ha tingut poques oportunitats a la vida i mostrar-se en un escenari l’omplia de satisfacció, més enllà del resultat. Per poc, però l’han acceptat.
L’altra cara era la d’un noi molt jove (no més d’11 anys) gimnasta rítmic, prim com un fideu. Semblava que es trenqués, a l’escenari. L’ha recorregut de punta a punta, gairebé amagant-se a les cametes del teatre i a punt de xocar amb els focus robotitzats del fons. Aquest noiet ha posat tota la carn a la graella, sí senyor. No m’agrada especialment la gimnàstica rítmica, però aquesta personeta ha desprès tal energia i entusiasme que era inevitable sentir-hi simpatia. En acabar, li han començat a caure llàgrimes i se les eixugava. Li han preguntat si ell se sentia satisfet amb la seva actuació i ha contestat “sí”. L’han escollit per unanimitat.

La tele és curiosa. A la vegada que ens porta brossa (que, per sort, tot és finit), però també ens porta programes que aconsegueixen imnotitzar-nos. Estaré tornant-me un espectador zombi?

Aquest article ha estat publicat el dissabte 2 de febrer del 2008 a les 2:29 i parla sobre Televisió. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari