dimarts, 8 de juliol del 2008

Què és Matrix? Visió de multivers?

La campanya de publicitat d’aquesta pel·lícula es va centrar en aquesta pregunta: What is the Matrix? A mi, com a moltes persones, em va marcar aquest film. No només per innovador i espectacular, sinó per filosòfic. Perquè obliga a reflexionar, perquè excita la consciència. I vet aquí el que està a punt de vomitar la meva consciència excitada:

Som presoners de les nostres limitacions imposades i autotolerades. Som esclaus de Matrix, que fora del film es tradueix en “el sistema”. El món ens limita, perquè d’una banda hi ha qui ens vol controlar i d’altra hi ha qui li fa por veure més enllà de l’aquestes limitacions. El primer són els “agents” a la pel·li, i el segon, els habitants de Matrix, la societat. Qualsevol anomalia és immediatament homogeneïtzada o aïllada de la societat per no perjudicar la cadena.

Som més del què ens diuen que som. Som el que creiem que som. Aquest és secret i el problema de tot plegat. Ja quan naixem ens comencen a limitar, posar en ordre, catalogar, planificar. Ens comencen a entrenar per perdre’ns en la matriu d’ànimes maquinitzades que és la societat, les masses, el Matrix. Tota la bellesa, el diamant pur que s’encarna en aquest ridícul planeta, singular com ningú més, únic, perfecte… tota aquesta preciositat ficada dins una insignificant, imperfecta i caduca closca de carn i ossos… tota la llum, el potencial, l’immens vano de possibilitats, les infinites configuracions de camins, de ramificacions cap on podria caminar la vida d’aquesta espurna del cosmos… tot això es veu limitat per uns ens ja adaptats i per tant viciats de les limitacions que els imposen els seus veïns, que a la seva vegada els han imposat els seus veïns de planeta.

Els éssers institucionalitzats són els culpables involuntaris i avoluntaris de la corrupció del diamant en brut que acaba d’arribar a un món que desconeix. Tot és nou, no hi ha res conegut, per tant no té pautes mentals, no té limitacions. És llavors quan més s’acosta al lliure albir. Quan més ens allunyem del nostre naixement, més ho fem de la nostra llibertat. Sembla que l’univers jugui amb nosaltres quan ens dóna la capacitat d’escollir. Perquè per defecte, totes les eleccions que hom realitzi seran incorrectes o imperfectes, en el millor dels casos. Perquè estaran basades en uns coneixements adquirits en unes vivències captades a través de percepcions humanes i per tant limitades, imposades i manipulades pel gran mètode de control en l’únic món que recordo quan estic despert: la por.

Tenint en compte que el llenguatge verbal, en tant que humà, és imperfecte, pregunto:
Com podem, la raça humana, afirmar rotundament que no hi ha un món, un univers, més enllà del que coneixem a través de les eines de percepció que el nostre univers ens ha donat? No podem. Qui afirma el contrari està inevitablement encegat per l’arrogància que li imposa la societat institucionalitzada que el rodeja, i amb què es deixa contaminar sense filtre. És propi d’aquesta arrogància humana pensar que la ciència és capaç de captar, analitzar i explicar tots els fenòmens universals. Però la pròpia vida humana (que ha observat o creat múltiples nivells d’existència en aquest món) hauria de saber que res és absolut, que tot és relatiu i que la unitat més petita no existeix, perquè sempre n’hi ha una altra de més petita. El concepte de l’infinit és l’essència de tot. Però fins i tot aquest concepte és limitat per Matrix.

Malauradament, com diu Morpheus a la pel·lícula, és impossible fer-li entendre a ningú el que és Matrix. S’ha de veure. (Verb que Matrix associa únicament als ulls).

Aquest article ha estat publicat el dimarts 8 de juliol del 2008 a les 23:56 i parla sobre Cinema, Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari