dijous, 26 de juny del 2008

El juego de Ender

Orson Scott Card és l’autor de la novel·la que he llegit aquesta setmana, El juego de Ender. M’ha apassionat. Per moltes raons. A nivell denotatiu i connotatiu, les històries i personatges estan creats amb una gran delicadesa. No transmet idees, sinó sentiments, i això és remarcable en una narració tan racional. La història té molts nivells, i estic segur que demà, a posteriori, en descobriré algun de nou.

En un futur indefinit, la humanitat es veu amenaçada per una raça alienígena que vol colonitzar la Terra. Per poder vèncer en una imminent Tercera Invasió, els militars permeten que la família Wiggin tingui un tercer fill (una excepció dins les lleis de limitació de la població). El modificaran genèticament per fer-lo excepcionalment intel·ligent i per donar-li un caràcter intermig entre l’agressivitat del seu primer germà i l’empatia de la seva germana. Als sis anys d’edat, l’envien a l’Escola de Batalla per instruir-lo. Serà qui salvarà la humanitat de la invasió dels Insectors.

Amb aquesta premissa, el lector es fica dins la ment de 6 anys del geni Ender Wiggin. Com raona, com sent, com plora. Els mecanismes de reacció de l’ésser humà disseccionats per a sorpresa nostra. Som molt complexos, els humans. Un sentiment és la punta de l’iceberg, la conseqüència final de l’explosió d’un milió de processos racionals que normalment no identifiquem. Si acabo de sentir una ràfaga de tristor és perquè he abaixat un instant la vista de la pantalla i he vist, de resquitlló, una data encerclada en el calendari. Casi ni me n’adono.

Però El juego de Ender també tracta, cruelment, de l’essència de la humanitat; el lliure albir. L’Ender va ser creat amb un propòsit militar: salvar la humanitat. Ningú li va preguntar si volia néixer, sabent a què hauria de dedicar la seva vida. I més tard, quan se li pregunta… contesta condicionat pel seu codi genètic? Va ser ensamblat amb el caràcter idoni per a acceptar el repte? Quina és la part d’ell mateix que és prou genuïna com per poder decidir sense influència externa? Quina és la part de nosaltres mateixos que defineix genuïnament el jo? Per aquesta raó aquest relat és cruel.

Però l’Ender guanya, sempre guanya. És el millor en tot, és prou intel·ligent per convertir-se el número 1, i també prou sensible per sentir-se infeliç per ser-ho. Fins a quin punt? Els professors, que maneguen els fils, ho decidiran. “Serà difícil mantenir un equilibri amb l’Ender”, diuen; “hem de tenir-lo prou aïllat com per no ofegar la seva creativitat, però no tan com per fer-lo excessivament infeliç“.

En certa mesura, El juego de Ender és un gran joc d’escacs, però amb persones en comptes de figures inertes. La idea que em va venir a mitja lectura, i que trobo que copsa bé l’esperit del llibre és: En un món ideal no cal ser racional, sinó llum. Però la societat retroalimenta la seva hostilitat; per tant cal ser prou racional (fred) com ho requereixi cada situació, definida pels qui t’envolten. Per tant, cal ser flexible i regular el nostre nivell de racionalitat-sensibilitat de tal manera que no derrotis més que aquells que suposin una amenaça per a tu.

M’agradaria poder ser més sincer, però el blog públic no és l’espai idoni per descobrir-se fins la medul·la. A més, el llenguatge, en aquest cas, és un handicap en la comunicació. Espero amb impaciència. També això.

Aquest article ha estat publicat el dijous 26 de juny del 2008 a les 10:52 i parla sobre Filosofades, Lectura. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari