dissabte, 1 de novembre del 2008

El dia de tots sants

No necessito un dia per recordar els meus éssers estimats que són morts. Hi ha moments en què necessito recordar-ho, i altres moments en què em venen al cap, o que alguna cosa em recorda a ells. Però el que vull dir és que no em cal que una entitat em digui quin ha de ser el dia per recordar-los, i com ho he de fer.

En parlar de la mort m’estalviaré eufemismes com “marxa”, “se’n va” o “ens deixa”, si no us sap greu. Jo faria servir altres expressions com “deixa el seu pla físic”, “abandona el seu cos”, “passa a una altra dimensió” o “torna a allà d’on va venir”. Però expressaré la idea del final de la vida d’algú a la Terra com, senzillament, “mort”.

És un moment molt dolorós, quan mor algú qui estimes. Quan el recordes, el recordes en vida, el que era, no el que va deixar de ser. Hi ha una diferència. Em fa ràbia aquells que diuen “era molt bo, pobre” o “va treballar tota la seva vida, no es va queixar mai, i mira com ha acabat”. Coi, tots morirem (sento informar-vos-en). Si la mort és inevitable, si és un pas més de la vida, perquè ens lamentem tant?

M’agrada recordar (sí, m’agrada, que el temps cura el dolor). M’agrada recordar aquells que encara m’ensenyen, a través del record de la seva sabiesa. Els vull recordar quan i com jo vulgui. Vull recordar-los somrient i abraçant-nos, no pas rígids al velatori. Això sí que em fa venir por a la mort.

Aquest article ha estat publicat el dissabte 1 de novembre del 2008 a les 17:21 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari