divendres, 21 de novembre del 2008

El iaio dels mosquits

Dimarts, tornant de la universitat en carrilet, va asseure’s davant meu un iaio, a la parada de Sant Cugat. Portava una colònia molt forta que feia la mateixa olor que l’esprai repelent de mosquits que fem servir a casa. Tenia ganes de xerrar. Al principi semblava despistat, absent, però ben aviat vaig adonar-me que si li feia un sol gest d’amabilitat, m’estaria explicant històries durant tot el viatge.

En circumstàncies normals hauria estat cortès amb ell, i l’hauria escoltat, encara que no m’interessés. Però aquell dia no. Volia aprofitar els 25 minuts de trajecte fins a Barcelona per fer la becaina (que últimament faig curt de son). Anava escoltant música, i això mateix va ser l’argument que va trobar el iaio dels mosquits per iniciar una conversa amb mi. Bé, ho va intentar.

“Què és això, un mòbil?” -em va dir. Jo, fent veure que no el sentia i evidenciant així que em requeria un esforç disposar-me a escoltar-lo, vaig treure’m l’auricular de la orella i vaig fer-li repetir la pregunta. “Sí, i per escoltar música, també” -li vaig acabar contestant. “Ah, i deu tenir per connectar-se a internet i tot, oi?” -va insistir, amb una agudesa inhabitual en els congèneres de la seva edat. “Sí, sí, té de tot.” -vaig concloure, i em vaig tornar a col·locar l’auricular esquerra a la orella. Vaig tancar els ulls i vaig intentar dormir, sense èxit.

Durant tot el viatge vaig estar seguint els reiterats intents del iaio dels mosquits per mantenir una conversa amb els dos joves asseguts al davant. Bé, més aviat intentava aconseguir l’atenció de la que seria la seva audiència en el monòleg que estava a punt d’iniciar. Per sort, vaig ser capaç de concentrar-me en la meva música i deixar d’escoltar-lo una estona. Però vaig tenir una bona sessió d’història familiar, acabant amb la brillant néta de 15 anys que és un prodigi amb el violí a nivell internacional.

Vaja, que el que de bon principi semblava un iaio propi d’una altra època, d’aquells que observen amb estranyesa com un llegeix una revista, l’altre parla per telèfon i un altre escolta múisca mentre mira el correu electrònic… El que de bon principi semblava un iaio dels que pensen “ai, aquesta gent moderna és tan estranya i viu tan aïllada”… El que de bon principi semblava només un iaio amb perfum d’esprai antimosquits, al final va resultar que era un iaio amb ganes de fer petar la xerrada sobre com de cofoi se sentia de la seva néta. Va ser dur.

Aquest article ha estat publicat el divendres 21 de novembre del 2008 a les 10:20 i parla sobre Filosofades, Queixes. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari