divendres, 20 de març del 2009

El “felicisme” d’un jove savi

El “felicisme” és la filosofia d’un noi al qual admiro. Així l’anomena l’Albert Casals que, amb només 18 anys, és tot un mestre de vida. Fa gairebé un any el Telenotícies el va descobrir. Poc després l’Albert Om el va entrevistar, i avui ha tornat a passar per “El club” per explicar més coses sobre les seves aventures, que ha recopilat en un llibre.

L’Albert té 18 anys, va en cadira de rodes des dels 8 i des que en tenia 14 que viatja, tot sol, per tot el món. Primer amb diners i telèfon mòbil, després amb només 2 euros per dia, i ara amb només 20 euros a la butxaca (que els torna igual que se’ls va endur).  L’any passat explicava que primer s’enduia mòbil (els pares l’obligaven a fer-ho), però que les dues vegades que se’l va endur va acabar per perdre’l, i finalment va veure que no se l’havia d’endur.

Quan el vaig veure recordo que vaig quedar parat. Vaig pensar “aquest noi és un gran savi… o un gran boig“. Però de seguida vaig recordar que “boig” només és el nom que posem a les persones a les quals som incapaços d’entendre. Aquest noi em té fascinat. Aquest “felicisme” seu és aquell estat espiritual al qual algunes persones aconsegueixen arribar al final de les seves vides, quan són vells i les arrugues amaguen les ferides que els han fet aprendre les lliçons de la vida. Però aquest noi ja ha nascut així. És un nen amb ànima de savi arrugat, però sense arrugues.

Potser la leucèmia va ser l’espurna que va fer encendre un entusiasme latent, no ho sé. Això em fa pensar en el destí. Jo crec que tots tenim uns obstacles preestablerts, i que ens anirem trobant en el moment oportú en la vida, i és decisió nostra superar-los o esquivar-los. A simple vista, jo hauria vist la cadira de rodes com el gran obstacle de l’Albert, allò que el limita i li impedeix perseguir el seu somni. Però ell no! Ell hi veu un regal! “Anar amb cadira de rodes és un avantatge”, diu! “Així és més fàcil colar-me o que em convidin a casa d’algú per dormir”. I si no, a dormir a les estacions de tren o als parcs (el pitjor són els aspersors que salten a mitja nit).

[youtubepano h-WmOeNH2kw]

No puc evitar veure-hi semblances amb la història de Chris McCandless, plasmada en la gran pel·lícula de Sean Penn “Hacia rutas salvajes“.

En fi; seguretat, solidaritat, humilitat, entusiasme, optimisme, voluntat, coratge, curiositat… No acabaria si hagués d’enumerar totes les virtuts que té l’Albert i que la resta dels mortals ens costa ni tan sols d’identificar en nosaltres mateixos per poder començar a treballar-les.

Albert, ets una llum a on miraré els dies que em falti l’alegria. T’admiro!

Aquest article ha estat publicat el divendres 20 de març del 2009 a les 1:10 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha 2 comentaris per “El “felicisme” d’un jove savi”

  1.   divendres, 20 de març del 2009

    Oriol diu:

    I després hi ha tantes depressions de gent que no té cap problema. O gent que per qualsevol tonteria se senten desgraciats.

    Qui ens va parir!!!

    Endavant Albert!

  2.   dimarts, 24 de març del 2009

    Laia diu:

    la veritat és k jo també vaig flipar quan el vaig veure a aquest noi… quin personatge, per admirar. Realment veure casos com aquests ens hauria de fer pensar k som uns afortunats. No hi ha excusa per sortir cada dia de casa am un gran somriure! ;)

Deixa'm un comentari