dissabte, 29 d'agost del 2009

A terra das meigas (5). Perseides

El 12 d’agost va ser el dia en què la pluja d’estels de les Perseides va ser més intensa. Just el dia en què vaig arribar. Al poblet hi ha pocs fanals i la contaminació atmosfèrica és mínima. Això permet que, si el cel està descobert, en una nit sense lluna puguis observar amb facilitat la Via Làctea. Com que el nostre Sistema Solar està situat en un dels braços de l’espiral que és la galàxia que habitem, des d’aquí es pot veure el pla que forma l’”ensaïmada” de la Via Làctea. Com que hi formem part, es percep com una tènue línia gruixuda de color blau que travessa el cel.

Però això, avui, era una cosa secundària. Si traiem les cadires de nit a l’”aira” (el prat de davant la casa) és per veure el rastre que deixen les restes de l’asteroide quan es cremen en contacte amb l’atmosfera terrestre. No fa falta gaire paciència per veure el primer estel fugaç. En principi segueixen una trajectòria de nord a sud, però aviat descobrim que fan el que volen, o sigui que obrim el nostre camp de visió tant com podem.

Els petits estels es deixen veure poc (tot i que això ja és relativament molt), i els grans passen molt de tant en tant. Els que sí que es deixen veure són els avions nocturns, que despisten força. I just quan estàvem a punt de marxar, quan ja ens feia mal el coll de la gens ergonòmica posició del cap: allà hi era. Un gran estel, a ran de l’horitzó de muntanyes que vèiem, travessava el cel estrellat de nord a sud. Era tan gros que il·luminava el cel. La cua que deixava era tan gruixuda que semblava que marcava la seva trajectòria amb una marca ardent durant uns instants.

Desig demanat.

Aquest article ha estat publicat el dissabte 29 d'agost del 2009 a les 9:22 i parla sobre Filosofades. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari