divendres, 4 de setembre del 2009

A terra das meigas (11). Selva

Deixem-ho clar: hi ha boscos i boscos. Però una selva… ah, una selva és de primera divisió. Un dia en vam visitar una. Eren les 19:30h quan sortíem de la casa per “caminar”. I les 22h quan arribàvem, ja gairebé negre nit.

És agradable caminar per terrenys accidentats. O si més no, no preparats pel trànsit. Els peus gairebé no recorden què han de fer. Aquell instint natural ha quedat anestesiat pels anys de monòtona i regular rajola urbana. Al principi costa una mica. Has de mirar a terra, vigilar de no recolzar-te amb mig peu fora, que la superfície sigui del tot sòlida, estable, mínimament regular i amb prou espai per poder-hi ficar el peu. Això és més difícil quan calces un 46. Mentre tothom duu els seus 38, 40, 42 a molt estirar, tu has de seguir el ritme amb un 46 de llesca. És com si els altres juguessin al Tetris al nivell 1 i tu al nivell 9. (No, va, exagero. Només gasto un 45).

Això es pot aplicar quan es tracta d’un terreny que pots explorar visualment. Que el veus, vaja. Però és més divertit quan no veus on trepitges. Nosaltres ens hi vam trobar, i és -com diríem-, estimulant. Un camí que probablement feia anys que no era transitat per humans (després us parlaré dels senglars). Les plantes, de tots tipus i amb punxes de diverses mides, eren més altes que nosaltres. Aquí ja no et preocupa trepitjar terreny inestable. Et preocupa no refregar-te amb les ortigues, no trobar-te cap aranyot al pit, mantenir els braços ben lluny dels esbarzers i que el qui camina davant teu no et deixi anar una fuetada de branca punxaguda a la cara.

Per enmig de la selva

Durant el pacífic passeig d’aquella tarda vaig poder observar diverses fases emocionals en el comportament del grup. La primera és el dubte (“Ui! Vols dir que per aquí podrem passar?”), seguida immediatament pel coratge (“Va, vinga, som-hi!”). A mesura que avances lentament i amb dificultat per la selva hostil s’acosta la fase de canguelis (“Buff! Escolta, potser seria millor tornar enrere…”), acompanyada per la fase d’esperança il·lusòria (“Va, que ara sembla que millora el camí”). Després d’un període de silenci i concentració per mantenir la integritat, finalment arriba la fase canguelis-2 (“Ei, que això està impossible, eh. Va, tornem, tornem que no es pot passar”). Només uns segons de reflexió han de passar per què faci presència la resignació (“És que ara ja estem molt lluny. Em sembla que ja estem arribant.”). Sí, creu-t’ho!

La bassa dels senglars

I encara van quedar algunes fases més, entre les quals hi va haver la “aquesta és la bassa on beuen els porcs senglars”, la “aquestes petjades són fresques” i la “m’ha semblat sentir alguna cosa per l’esquerra”. Però sortosament, la travessia va concloure sense (més) incidents. I a més, com tot repte, aquest també va tenir la seva recompensa en forma cornuda: vam veure un cérvol. Un preciós i estilitzat cérvol que ens va mirar durant uns instants i que va fugir en escoltar els crits de la meva cosina: “un ciervo, un ciervo, un ciervo, un ciervo!”.

Tota una aventura. A partir d’ara, la muntanya de Collserola em sembla un parc d’atraccions.

Aquest article ha estat publicat el divendres 4 de setembre del 2009 a les 9:23 i parla sobre Filosofades, Fotos. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Hi ha un comentari per “A terra das meigas (11). Selva”

  1.   dijous, 15 d'octubre del 2009

    Jose diu:

    Jajaja. Molt bo el camí per la “selva”. Jajajaja t’hauries de venir a vistar-nos aqui. Ja t’ensenyariem selva de la de veritat i vigila no surti un puma o alguna cosa per l’estil. Pero tota la historia de Galicia molt bona, quins records. Vinga Albert uns petons.

    Jose i Norka

Deixa'm un comentari