diumenge, 15 de novembre del 2009

2012 rialles catastròfiques

Avui he anat al cine a veure 2012, la nova pel·lícula còmica, dic, catastròfica (en tots els sentits) de Roland Emmerich. Una frase que resumeix les expectatives amb què he entrat a la sala l’he sentida a la CNN+ al matí: “ésta es algo mejor que sus anteriores cintas, aunque esto no sea decir mucho”.

L'avioneta de 2012

Però m’han sorprès alguns moments divertits de la pel·li: els enlairaments de l’avioneta i l’avió de mercaderies són propis d’una gran pel·lícula d’aventures familiars (llegeixi’s Indiana Jones). I durant aquestes seqüències les imatges són brutals. Espectaculars. Una obra d’art en moviment, mèrit dels pacients i metòdics artistes infogràfics que hi han treballat.

Però a banda d’aquests grans moments hilarants, la pel·lícula en general és el que ja es podia esperar del director d’Independence Day i El día de mañana: una americanada. El film cau a uns nivells especialment alarmants quan comencen a aparèixer les “naus” que representen la salvació. Especialment lamentable és el discurs moralitzador de l’heroi de torn a tots els caps d’estat “discapacitats emocionals”. És la mostra més evident d’un mal guió format per situacions inversemblants que serveixen d’excusa per encadenar els previsibles esdeveniments que “per contracte” ha de contenir una pel·lícula catastròfica d’aquestes característiques.

Tòpics, més tòpics, uns quants estereotips, les imprescindibles moralines políticament correctes, el típic patriotisme nord-americà esperpèntic i molts diners (sobretot pels de màrketing, clar). Però bé, què es pot esperar d’una pel·lícula l’última paraula de la qual és “bragasueños“… Per favor!

Aquest article ha estat publicat el diumenge 15 de novembre del 2009 a les 3:55 i parla sobre Cinema. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari