diumenge, 15 de novembre del 2009

Una nova forma de pagar el cinema

Ahir, quan vaig sortir de veure 2012, la “pel·lícula aquesta de la fi del món”, se’m va acudir que només hauria pagat per la primera meitat de la pel·li. L’altra meitat no. I aquest pensament va derivar en una idea de pagament del cinema (que amb tota seguretat se li haurà acudit a molta gent abans).

Es tracta de pagar només les pel·lícules que t’agraden. Vejam. Estem d’acord en què el sistema d’ingressos del cinema d’exhibició és injust? És impossible valorar de forma vertadera la idoneïtat d’un producte cinematogràfic abans del seu consum. Per tant, estàs pagant per un producte que no saps si et satisfarà. No sé vosaltres, però jo quan faig una compra (sobretot si és important) m’hi penso i repenso, comparo, reflexiono, em pregunto si em serà útil, si ho necessito o és un caprici o un rampell momentani. Les pel·lícules també m’agrada valorar-les, triar-les bé abans d’anar a veure-les.

El problema és que abans de veure la pel·li no disposem de prou elements com per decidir amb un marge d’error acceptable si una pel·lícula ens agradarà o no. Per tant, no estem comprant un producte, sinó les expectatives que ens ha venut un subproducte del producte mare: el tràiler, els anuncis. Naturalment, això ho sap la indústria cinematogràfica des que és indústria. Per aquesta raó la despesa dels departaments de màrqueting suposa un percentatge tan elevat en una producció de cinema. De fet, si el cinema no tingués aquest punt d’art, existirien pel·lícules pràcticament buides, l’única missió de les quals seria allargar artificialment (efecte “xiclet”) el contingut dels seus tràilers. Però, espera! Això ja ho tenim! Tenim pel·lícules que no cal veure, perquè els seus tràilers ja han explicat tota la història!

El “box office”, el rànking setmanal de pel·lícules més vistes és una fal·làcia. Perquè no reconeix les millors pel·lícules, sinó les que ha anat a veure més gent. Però és que això és previsible abans que s’estrenin (almenys els primers números). Només cal mirar el nombre de sales on es projecta cada film. És una proporció directa.

Tornant al tema, la meva proposta és establir unes “targetes” de pagament de cinema en què calgui escriure-hi els títols de les 3 últimes pel·lícules que has vist. Tu ja has pagat un preu fix per un “bonus” de 3 pel·lícules, i quan ja les has vistes, tu decideixes quina de les tres t’ha agradat més. I només aquesta serà la que cobrarà els diners de les entrades. Si t’han agradat 2 de les 3, s’haurà de repartir, etc. Així es premiaria la satisfacció dels clients-espectadors, i els resultats econòmics reflectirien fidelment els gustos del públic, no pas el seu grau de suggestió en base a un anunci.

“El producte el compres quan compres l’anunci”, direu. Doncs jo no, i no crec que sigui l’únic.

Aquest article ha estat publicat el diumenge 15 de novembre del 2009 a les 12:56 i parla sobre Cinema, Filosofades, Publicitat. Pots seguir els comentaris d'aquest escrit a través de subscripció RSS 2.0. També pots deixar un comentari o retroenllaçar aquesta entrada des del teu lloc web.

Deixa'm un comentari