Mil anys en deu dits vol tornar a estar actiu. L’obra de teatre musical de la història de Sant Feliu està a punt de complir 2 anys des de la seva estrena i vol renovar-se amb noves cares i veus. Per això fa una crida a tothom que vulgui cantar i actuar, ho hagi fet mai o no.

Aquest és el vídeo que he muntat per la web. Animeu-vos-hi!

[youtube nz5AumWwmmY]

Per fi veig que Televisió Espanyola decideix reconèixer la sobirania d’internet. Han anunciat que posaran a l’abast de tothom, a la seva web, tot l’arxiu de la televisió pública d’Espanya. No està clar el format, ni com ni quan ni si pagant ni si a tot el món o restringit al territori estatal. Però el pas ja està fet: ho faran.

Així que caldrà anar revisant la penosa (actualment) web de TVE.

Aquest és el missatge amb què m’he quedat de la pel·lícula Cometas en el cielo, dirigida pel gran Marc Forster de la gran novel·la (diuen) i bestseller de Khaled Hosseini. Una gran història personal embolcallada en la història d’Afganistan explicada per un Afganès.

Un film que toca molt al fons i que ens fa reflexionar de com poden ser de malvats els estereotips. N’extrec que les persones són persones a tot el planeta, i que tots tenim les mateixes virtuts i defectes.

Els humans sempre cometem els mateixos errors, repetits en l’espai i en el temps. Per aquesta raó la feina que hem de fer en vida és progressar, millorar, pulir la bondat amb què tots naixem i que es veu enfosquida per la contaminació de la vida en aquest planeta. Es dedueix del relat de l’Afganistan actual que els extremistes no s’adonen que l’infern que tan temen és ara i aquí.

La frase de la pel·li: “El único pecado que existe es el robo. Los demás pecados son en realidad derivaciones del robo. Por ejemplo, si matas a un hombre le estás robando su derecho a vivir. Además, le robas a su hijo su derecho a tener un padre, i a su mujer, su derecho a tener esposo”. Baba al seu fill Amir.

Què és cultura? Què és domini públic? La cultura ha de ser de domini públic?

La Unió Europea pensa que no, ja que vol ampliar el dret a còpia de la música (l’anglosaxó copyright) des del 50 anys actuals fins els 75 anys. Per això ha nascut la plataforma Sound Copyright, per intentar frenar l’ampliació del monopoli corporatiu de la cultura.

Ho espliquen molt bé a la web: “El copyright és una ganga. A canvi de la inversió de crear i distribuïr gravacions sonores al públic, els propietaris del copyright tenen garantit un monopoli limitat durant el qual se’ls permet controlar l’ús d’aquestes gravacions. [...] Però quan aquest temps s’acaba, aquests treballs van a parar al lloc correcte per a la cultura humana - el domini públic.”

A més, asseguren que a la pràctica, com que els copyrights s’han anat perpetuant en el temps, i degut a què la possibilitat de gravar so és relativament nova, no hi ha enregistraments de so de domini públic (cosa que trobo que és exagerar una mica).

La tele és un show i els qui la fan la volen així, afegiria. Això és el que es desprèn de la conferència que es va fer fa unes setmanes al Col·legi de Periodistes amb Francesc Escribano (director de TV3), Montserrat Abbad (directora de TVE a Catalunya), Núria Ribó (periodista i escriptora) i Toni Soler (director de Polònia).

Com que tinc un lleuger mono de ràdio, m’he apuntat al programa Fora d’hores que fa la UAB a Ràdio 4, i n’he fet aquest reportatge.

[mp3]http://www.albertbonet.net/blog/arxius/20080326radio4_tvinfoentreteniment.mp3[/mp3]

Ai, i avui m’ha trucat la noia dels informatius de Ràdio Sant Feliu per donar la notícia que vaig quedar finalista als Premis de Comunicació Local. Aiii… em mossego la llengua.