Cinquena entrega del videoblog de dissenymobles.com. Ara el meu pare se centra en les formes de tendències del moble clàssic.

He tingut algunes dificultats per muntar aquest vídeo (concretament la versió en castellà). Observareu que hi ha un tros amb moltes imatges de recurs en comptes de la imatge del speaker. Error humà. Resulta que, després de passar els vídeos de la càmera (que és de disc dur, d’un amic) a l’ordinador, vaig eliminar-los tots. I va ser tota una sorpresa descobrir que només havia passat a l’ordinador una petita part dels vídeos gravats aquella tarda.

Per sort, vaig poder recuperar la majoria dels vídeos suprimits gràcies a una aplicació de recuperació d’arxius eliminats per discs durs. La minoria de vídeos que no vaig poder recuperar correspon a aquell tros del vídeo en què només apareixen imatges de recurs sobre la veu (gravada de forma externa).

Si us ha passat mai, que heu eliminat arxius que no tocaven, ja us imagineu la cara que se’m va quedar.

Diumenge vaig pagar 25,15€ per un taxi de Barcelona a Sant Feliu. De gran vull ser taxista!

Vull denunciar el que des de fa temps anomeno l’hora morta del transport públic. I és que hi ha un període de 2 hores en què, els dissabtes i diumenges, és impossible tornar des de Barcelona a Sant Feliu de Llobregat en bus o tren. No és que jo surti molt de festa (més aviat poc, molt poc), però quan vaig a la capital, torno en Nit Bus que acostumo a agafar a Plaça Catalunya.

El problema és que l’últim Nit Bus surt a les 4:30 d’allà. I els caps de setmana, el primer tren de Renfe surt d’aquella estació a les 6:35 del matí. Com torno? En taxi? Ja no m’enganxaran més!

Una opció és esperar dues hores assegut a Plaça Catalunya. Una altra opció és fer un passeig per la comarca. És a dir, agafar el metro Línia 3 fins a Maria Cristina (que dissabte va tota la nit, amb freqüències de funcionari), i allà agafar el Trambaix (el primer surt d’allà a les 5:03 i cada mitja hora). Perquè si hem de fer cas del recorregut fictici que em recomana la web de TMB ho porto clar…

Al CCCB fan el NOW. Què és? És una plataforma (digue-li cosa) per reflexionar sobre el present a partir de les transformacions científiques, tecnològiques, artístiques, socials i espirituals que s’esdevenen en aquest inici del segle XXI (21, sí).

Es basa sobretot en conferències, documentals i presentacions interactives que se centren en tots aquests camps. Fins i tot, demà dissabte, hi parlarà Richard Stallman (l’inventor, pràcticament, del software lliure). Jo hi he anat perquè m’ha cridat l’atenció l’Atles de l’espectre radioelèctric. Et diu quines freqüències s’utilitzen per a quines aplicacions, i al final t’adones que estem rodejat completament d’ones electromagnètiques que, segur, no poden fer cap bé a la salut.

Si hi aneu només que per l’atles electromagnètic, no cal que us molesteu perquè és el mateix que està penjat a la web. Però totes les altres propostes són interessants. Fins i tot el Banc Comú de Coneixements de Barcelona.

Estic fart que, al tren o al metro, pugin nois (sobretot) i noies agafats a un telèfon que reprodueix música a tota pastilla. Coi, que es comprin uns auriculars!

Normalment son joves estrangers (els sudamericans no deuen saber que existeixen uns altaveus unipersonals anomenats cascos o auriculars -més discrets-). Van amb el reggeton de torn, aquells versos parlats amb ritme i lletres d’un nivell cultural bestial (per allò que són bèsties qui el consumeixen). I quan són marroquins ja ni t’explico. De catalans encara no me n’he trobat cap, però segur que n’hi ha.

Però és que ni uns ni altres! Ni música que m’agradi ni la que no! Perquè recoi han d’obligar-me, amb la seva falta de respecte i de civisme, a escoltar una música que no he demanat? A més de la despreciable qualitat del so que emeten els telèfons mòbils.

Compreu auriculars i deixeu de robar-me el meu dret a estar relaxat!
Per cert, tot això ve d’un article que he llegit sobre la importància que els joven atorguen al mòbil en el conjunt de la seva imatge.

Fa més de 3 mesos comentava que vaig guanyar el I Premi de Continguts Digitals “Sant Feliu Online”. Doncs per fi s’ha fet l’entrega de premis. Ha estat aquesta tarda a l’auditori del Palau Falguera. L’acte ha estat tot un show, semblava els Oscar (algú li ha dit al presentador que els guanyadors ja sabíem que ho érem?).

Bé, malgrat l’esperpèntic intent d’espectacularització, ha estat interessant la ponència (la xerrada, vaja) del blocaire Marc Vidal. Ha explicat com va començar a fer bloging (per evitar les trucades diàries de la seva mare quan era de viatge), i com la web 2.0 està fent els humans realment lliures. No, més enllà de la utopia que embarga aquest home sobre la panacea d’internet i la comunicació lliure i plural, ha estat un curiosa anàlisi sociològica del fenomen 2.0.

Ara bé, trobo que de tant optimista ha pecat de poc rigorós. Perquè ha afirmat que el blocaire, al contrari que els periodistes, poden mentir. I ha assegurat que això és un avantatge. És millor publicar una mentida que no publicar? Els periodistes, senyor Vidal, tenen allò que es diu un Codi Deontològic, i que el convido a mirar-se. Entre d’altres directrius, diu que únicament s’han de difondre “informacions fonamentades, evitant en tot cas afirmacions o dades imprecises i sense base suficient“. Qui s’atén a aquest codi també queda obligat a “observar sempre una clara distinció entre els fets i opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d’ambdues coses“. Li recomano humilment que rellegeixi aquest últim criteri per tal d’aprendre a distingir entre informació i opinió. Diaris=informació. Blocs=opinió. No creem confusió.

I al final, per fi, ens han donat als guanyadors les càmeres de fotos digitals que van prometre. Un regal molt apropiat, trobo. La portaré a sobre per contribuir a mantenir el fotògraf omniscient en què s’han convertit els urbanites. Ja l’he provada, la càmera, i fins i tot he comparat la seva qualitat (dreta) amb la meva estimada Canon (esquerra).