Ahir parlava de com la mort d’un actor d’una sèrie obliga a canviar el guió. Doncs avui llegeixo al diari que la sèrie Hospital Central, que enceta avui la seva enèsima temporada, començava amb un espectacular accident d’avió a l’aeroport de Barajas (rodat d’abans que succeís l’accident de debò).

Per desgràcia dels realitzadors de la sèrie, la direcció de Telecinco els va demanar que s’inventéssin un començament diferent. Que ficcionar un accident d’avió quan el de debò és tant recent podria ferir la sensibilitat de l’espectador. Sí, una cadena com Telecinco, que es caracteritza pel to tirant a groc de les noticies de societat i successos, quan es tracta de ficció intenta no ferir sensibilitats. Una doble moral impròpia del bon gust.

En l’article “La realitat que ofèn”, del diari Avui, també citen, com jo ahir, la sèrie El ala oeste de la casa blanca. En aquest cas, elogien el capítol número 1 de la temporada tres, que es va emetre dues setmanes després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. En aquella ocasió van saber fer un capítol especial, amb delicadesa i bon gust, centrat en els atemptats terroristes d’aquell dia.

Acabo de veure un capítol de la sèrie El ala oeste de la casa blanca. És el número 16 de la temporada 7 (l’última). Fa uns capítols, el Martin Sheen va iniciar-ne un anunciant que el company de repartiment John Spencer (Leo McGarry) havia mort. En aquell moment, l’actor apareixia sovint a la sèrie. I encara hi hauria un parell o tres de capítols gravats on es veu l’artista fent el seu paper. — AVÍS SPOILER — Però ara, en aquest capítol, el personatge Leo McGarry ha mort, òbviament sense veure’s en pantalla. –FINAL SPOILER –

En aquests moments, en què una producció de ficció topa amb la més real de les realitats, em poso en situació del realitzador i em pregunto què faig. Cal respectar la memòria de l’actor. Hem d’aprofitar la malaurada defunció per fer-nos-ho venir bé a la història? Doncs en aquest cas ha estat així. La mort de l’actor s’ha adaptat magistralment.

N’estem farts de veure personatges que marxen sobtadament, o que deixen d’aparèixer en pantalla tot i que se’ls menciona, o que només apareixen via telèfon i sense sentir-se la veu… És quan diem “mira, l’actor aquest ha plegat, o se li ha acabat el contracte”.

Un altre cosa és quan es produeix el violent canvi de l’actor que interpreta un personatge. És més o menys violent segons el nivell de consciència de la producció (és a dir, de la mesura en què la sèrie de ficció sap i menciona que ho és, i per tant és més o menys transparent).

En qualsevol cas, de vegades la ficció topa amb la realitat de les rutines de treball, de les condicions contractuals o, com en aquest cas, en la realitat de les circumstàncies biològiques.

Com es fa un programa magazín d’estiu a TV3? Doncs després d’haver passat tota una jornada acompanyant l’equip amunt i avall, després d’haver-me colat a les reunions de guionistes i a les cabines de maquillatge… podeu veure com es fa “Vacances pagades”, el magazín de les tardes de TV3.

He de dir que m’he hagut de barallar amb el senyor “Final Cut”, programa d’edició de vídeo que no havia utilitzat mai (i que no em convenç gens). Però, al final, 2 hores de vídeo gravat s’han convertit en 8 minuts àgils que podeu veure tot seguit, així com a TV3.cat.

Fa un parell de setmanes que he experimentat un canvi en la meva forma de veure la feina.

De sempre (tot i que no me’n vaig adonar fins als 17 anys) tot el relacionat amb mitjans de comunicació (ràdio, tele, internet…) i la tècnica audiovisual (càmeres, micròfons…) m’ha apassionat. Sempre que m’hi he acostat, des de l’afició o des de la professió, ha estat un parc d’atraccions. Per mí aquesta feina de la comunicació sempre ha estat, en primer lloc, una passió.

D’un parell de setmanes ençà, però, el parc d’atraccions ha desaparegut. Ara, això de passejar-se per TV3 per gravar un vídeo ja no són focs artificials ni papallones en l’estómac, sinó feina. M’encanta, em té enamorat, però… és feina. No té tant glamur com la primera vegada que vaig entrar a la tele de becari, fa 5 anys, en què tot jo era un flam pel respecte i la il·lusió.

Serà que m’estic fent gran?

TV3 estrena aquest dijous un programa on haurem d’esbrinar quines de les històries que ens explicaran són llegendes urbanes i quines són reals. El presentador i el director del programa en parlen en aquest vídeo que vaig fer.

No ho he pogut evitar. Ara que tinc una feina de les normals, he decidit comprar-me el telèfon mòbil “i”. L’iPhone, vaja. El tinc des de dilluns, i vaig decidir enregistrar el moment d’obrir la capseta i veure per primera vegada el “cacharro” aquest.

I, ei, és útil! L’altre dia, sense anar més lluny, em va guiar per Barcelona amb el GPS dient-li únicament l’adreça on havia d’anar. És un meravellós iPod on també es poden veure vídeos i, ara que ja ho sé, puc dir que els auriculars no només s’escolten molt bé, sinó que a mes són els més còmodes que he provat mai. Ara l’únic que em queda és trobar una App (un programa de la botiga online d’Apple) que em permeti llegir eBooks.

Un candidat a la presidència dels Estats Units d’Amèrica visita Berlín i és rebut com un president. És Barack Obama, el candidat demòcrata. En sentim molt a parlar. De fet, els republicans nordamericans es queixen que la tele, diaris i ràdio n’estan enamorats. Però com és que té aquesta força de convocatòria? Tan especial és? Té carisme, és un líder, sap comunicar i empatitzar, i té un aspecte molt presidenciable. Però rius de gent a Europa, esperant el seu discurs amb banderes dels United States of America?

Hi ha qui diu que al final, està cantat, guanyarà McCain, el candidat republicà. Que EUA mai ha estat d’esquerres. Hi ha qui diu que Obama és massa bo perquè duri. Jo em pregunto en què es basen els de l’altre continent a l’hora de votar. I a l’hora em pregunto quina és l’Amèrica que m’agrada.

M’agrada l’Amèrica del progrés, de la investigació, de l’espectacle i la que és capaç de posar una dona blanca o un home negre en la carrera cap a la presidència. M’encanta l’Amèrica del “som-hi, que podem i ho farem!”

No m’agrada l’Amèrica de les llibertats retallades, de les autoritats repressores, de la violència i de la doble moral. I detesto l’Amèrica que fa de policia del món.

I no sé si m’agrada que un candidat bellugui masses a Europa d’aquesta manera. Ara, això sí, m’agradaria si fos jo qui m’encarregués del màrqueting d’aquest home.