Vambes mullades, peus humits, espatlles xopes, paraigües moll… Feia molts de temps que no experimentava les gotes d’aigua caient del cel. Malauradament, tal com avui han parodiat genialment al Polònia, ha estat una tempesta passatgera. Ha vingut i ha marxat en un tres i no res.

Malgrat això, ha deixat una imatge tant maca com aquesta: la tranquil·litat del cel blau violada per la densitat d’un immens núvol de tempesta que ha tapat el sol fins l’endemà.

Al CCCB fan el NOW. Què és? És una plataforma (digue-li cosa) per reflexionar sobre el present a partir de les transformacions científiques, tecnològiques, artístiques, socials i espirituals que s’esdevenen en aquest inici del segle XXI (21, sí).

Es basa sobretot en conferències, documentals i presentacions interactives que se centren en tots aquests camps. Fins i tot, demà dissabte, hi parlarà Richard Stallman (l’inventor, pràcticament, del software lliure). Jo hi he anat perquè m’ha cridat l’atenció l’Atles de l’espectre radioelèctric. Et diu quines freqüències s’utilitzen per a quines aplicacions, i al final t’adones que estem rodejat completament d’ones electromagnètiques que, segur, no poden fer cap bé a la salut.

Si hi aneu només que per l’atles electromagnètic, no cal que us molesteu perquè és el mateix que està penjat a la web. Però totes les altres propostes són interessants. Fins i tot el Banc Comú de Coneixements de Barcelona.

Per fi veig que Televisió Espanyola decideix reconèixer la sobirania d’internet. Han anunciat que posaran a l’abast de tothom, a la seva web, tot l’arxiu de la televisió pública d’Espanya. No està clar el format, ni com ni quan ni si pagant ni si a tot el món o restringit al territori estatal. Però el pas ja està fet: ho faran.

Així que caldrà anar revisant la penosa (actualment) web de TVE.

Què és cultura? Què és domini públic? La cultura ha de ser de domini públic?

La Unió Europea pensa que no, ja que vol ampliar el dret a còpia de la música (l’anglosaxó copyright) des del 50 anys actuals fins els 75 anys. Per això ha nascut la plataforma Sound Copyright, per intentar frenar l’ampliació del monopoli corporatiu de la cultura.

Ho espliquen molt bé a la web: “El copyright és una ganga. A canvi de la inversió de crear i distribuïr gravacions sonores al públic, els propietaris del copyright tenen garantit un monopoli limitat durant el qual se’ls permet controlar l’ús d’aquestes gravacions. [...] Però quan aquest temps s’acaba, aquests treballs van a parar al lloc correcte per a la cultura humana - el domini públic.”

A més, asseguren que a la pràctica, com que els copyrights s’han anat perpetuant en el temps, i degut a què la possibilitat de gravar so és relativament nova, no hi ha enregistraments de so de domini públic (cosa que trobo que és exagerar una mica).

Aquest matí una amiga m’ha enviat un missatge al mòbil: “Nano! Que vas ser finalista al premis de comunicació! Felicitats!”.

Doncs resulta que sí, i jo no ho sabia. Cada any, la Diputació de Barcelona entrega els Premis de la Comunicació Local. L’any passat ja m’hi vaig presentar sense sort, i aquest any n’hi ha hagut una mica més. Em vaig presentar en dues categories, tele i ràdio; l’Aforament Il·limitat de Llobregat Televisió i El Trencaclosques de Ràdio Sant Feliu. Doncs resulta que el magazín del vespre de la ràdio de la meva ciutat ha resultat un dels tres finalistes en el premi Rosalia Rovira.

Estic content, escolta! Entre 31 candidatures que hi havia en aquesta categoria, estic entre els 3 millors segons el jurat! La cerimònia la retransmet cada any COM Ràdio, i acabo de rescatar la d’ahir de la seva web. Tant difícil és de pronunciar “El tren-ca-clos-ques”?

[mp3]http://www.albertbonet.net/blog/arxius/20080315premiscomunicacio.mp3[/mp3]

Si hagués sabut que era finalista hi hagués anat, ahir. De totes formes, és tota una sorpresa i una satisfacció, no m’imagino pas com hagués estat si hagués guanyat (i jo sense ser-hi, ja!). Aquest d’aquí és el programa que vaig enviar com a candidat, i l’informe que en vaig fer per al jurat.

Llegeix la resta de l’article »