Ahir vam fer el nou càsting del Mil anys en deu dits, el musical de la història de Sant Feliu que em va marcar. Necessitem persones amb ganes! I n’hi havia unes quantes. Unes de vergonyoses (la majoria), i algunes de molt llençades (aquell nano que ens ha deixat a tots amb un pam de nas). Hem vist alguns fragments del vídeo, i sembla que la gent s’ha engrescat.

Al final han anat fent passar un a un els ja participants del musical, s’han presentat i han cantat una mica. Mentrestant la Lourdes (la directora musical de l’obra, ara senyora regidora de Sant Feliu) anava prenent notes: “Tessitura greu, afina bé, projecta la veu…”

Sembla que els assajos seran imminents, així que… tornem-hi!

Vambes mullades, peus humits, espatlles xopes, paraigües moll… Feia molts de temps que no experimentava les gotes d’aigua caient del cel. Malauradament, tal com avui han parodiat genialment al Polònia, ha estat una tempesta passatgera. Ha vingut i ha marxat en un tres i no res.

Malgrat això, ha deixat una imatge tant maca com aquesta: la tranquil·litat del cel blau violada per la densitat d’un immens núvol de tempesta que ha tapat el sol fins l’endemà.

Diumenge vaig pagar 25,15€ per un taxi de Barcelona a Sant Feliu. De gran vull ser taxista!

Vull denunciar el que des de fa temps anomeno l’hora morta del transport públic. I és que hi ha un període de 2 hores en què, els dissabtes i diumenges, és impossible tornar des de Barcelona a Sant Feliu de Llobregat en bus o tren. No és que jo surti molt de festa (més aviat poc, molt poc), però quan vaig a la capital, torno en Nit Bus que acostumo a agafar a Plaça Catalunya.

El problema és que l’últim Nit Bus surt a les 4:30 d’allà. I els caps de setmana, el primer tren de Renfe surt d’aquella estació a les 6:35 del matí. Com torno? En taxi? Ja no m’enganxaran més!

Una opció és esperar dues hores assegut a Plaça Catalunya. Una altra opció és fer un passeig per la comarca. És a dir, agafar el metro Línia 3 fins a Maria Cristina (que dissabte va tota la nit, amb freqüències de funcionari), i allà agafar el Trambaix (el primer surt d’allà a les 5:03 i cada mitja hora). Perquè si hem de fer cas del recorregut fictici que em recomana la web de TMB ho porto clar…

Al CCCB fan el NOW. Què és? És una plataforma (digue-li cosa) per reflexionar sobre el present a partir de les transformacions científiques, tecnològiques, artístiques, socials i espirituals que s’esdevenen en aquest inici del segle XXI (21, sí).

Es basa sobretot en conferències, documentals i presentacions interactives que se centren en tots aquests camps. Fins i tot, demà dissabte, hi parlarà Richard Stallman (l’inventor, pràcticament, del software lliure). Jo hi he anat perquè m’ha cridat l’atenció l’Atles de l’espectre radioelèctric. Et diu quines freqüències s’utilitzen per a quines aplicacions, i al final t’adones que estem rodejat completament d’ones electromagnètiques que, segur, no poden fer cap bé a la salut.

Si hi aneu només que per l’atles electromagnètic, no cal que us molesteu perquè és el mateix que està penjat a la web. Però totes les altres propostes són interessants. Fins i tot el Banc Comú de Coneixements de Barcelona.

L’altre dia, al cine, vaig veure un pobre noi que intentava eixugar una substància molt negra, densa i enganxifosa. Li vaig preguntar i, sí, aquell petroli ensucrat era el xarop de la Coca-Cola.

No vaig preguntar-li detalls, però el sortidor provenia del dipòsit on es guarda aquesta Coca-Cola concentrada. Quan la posen als gots de paper, el dispositiu la mescla amb aigua d’una banda, i gas per l’altra. Molta molta aigua i poc poc gas (com haureu comprovat els cocacoliòmans patològics). Deliciós, oi?

Per cert, suposo que ja sabreu que la beguda té aquest nom perquè en els seus inicis contenia cocaïna.