Ahir vam fer el nou càsting del Mil anys en deu dits, el musical de la història de Sant Feliu que em va marcar. Necessitem persones amb ganes! I n’hi havia unes quantes. Unes de vergonyoses (la majoria), i algunes de molt llençades (aquell nano que ens ha deixat a tots amb un pam de nas). Hem vist alguns fragments del vídeo, i sembla que la gent s’ha engrescat.

Al final han anat fent passar un a un els ja participants del musical, s’han presentat i han cantat una mica. Mentrestant la Lourdes (la directora musical de l’obra, ara senyora regidora de Sant Feliu) anava prenent notes: “Tessitura greu, afina bé, projecta la veu…”

Sembla que els assajos seran imminents, així que… tornem-hi!

Mil anys en deu dits vol tornar a estar actiu. L’obra de teatre musical de la història de Sant Feliu està a punt de complir 2 anys des de la seva estrena i vol renovar-se amb noves cares i veus. Per això fa una crida a tothom que vulgui cantar i actuar, ho hagi fet mai o no.

Aquest és el vídeo que he muntat per la web. Animeu-vos-hi!

[youtube nz5AumWwmmY]

Què és cultura? Què és domini públic? La cultura ha de ser de domini públic?

La Unió Europea pensa que no, ja que vol ampliar el dret a còpia de la música (l’anglosaxó copyright) des del 50 anys actuals fins els 75 anys. Per això ha nascut la plataforma Sound Copyright, per intentar frenar l’ampliació del monopoli corporatiu de la cultura.

Ho espliquen molt bé a la web: “El copyright és una ganga. A canvi de la inversió de crear i distribuïr gravacions sonores al públic, els propietaris del copyright tenen garantit un monopoli limitat durant el qual se’ls permet controlar l’ús d’aquestes gravacions. [...] Però quan aquest temps s’acaba, aquests treballs van a parar al lloc correcte per a la cultura humana - el domini públic.”

A més, asseguren que a la pràctica, com que els copyrights s’han anat perpetuant en el temps, i degut a què la possibilitat de gravar so és relativament nova, no hi ha enregistraments de so de domini públic (cosa que trobo que és exagerar una mica).

No m’agrada especialment Tim Burton. És a dir, no comparteixo el seu estil perquè no fa pel·lícules que et facin sentir bé, són més aviat malsons. Tot i això, reconec la seva excel·lència artística.

Ara ha fet aquest musical, Sweeney Todd, el diabólico barbero de la calle Fleet. Com a amant dels musicals, trobo que combina molt bé el seu estil personal amb la música. Hi ha moments impressionants, però com que sóc infantiloide, amb això dels musicals (vaig créixer amb Disney), em quedo amb els moments optimistes. Per exemple, el de la cançó de l’elixir miraculós del barber Pirelli, que canta el seu jove ajudant de llarga cabellera rossa.

[mp3]http://www.albertbonet.net/blog/arxius/20080208sweeneytodd.mp3[/mp3]

Sembla que aquest film ha descobert actors emergents (molts dels secundaris són novells). Però les estrelles són Johnny Depp (tants assajos de veu li han fet bon profit) i Sacha Baron Cohen. En canvi, Helena Bonham Carter canta molt, molt malament, i Alan Rickman fa el mateix paper de sempre.

Ei, però cal veure-la!

Ahir vaig anar a l’Auditori de Barcelona a la meva cita anual de les Bandes Sonores. Sota el títol “La música del cinema fantàstic”, l’OBC (Orquestra simfònica de Barcelona i nacional de Catalunya) ens ha delectat amb les peces musicals més impressionants del setè art. I les més espectaculars han estat, òbviament, del mestre: John Williams.

De fet, gairebé haurien d’haver titulat el concert “la música de cinema del mestre Williams”, i haurien d’haver eliminat els temes que hi han posat entremig per omplir. Patrick Doyle (Frankenstein de Mary Shelley), Bernard Herrman (Fahrenheit 451) i Javier Navarrete (El laberinto del fauno) han fer de pont entre obra mestra i obra mestra. Quines?

Jurassic Park, Superman, E.T. El extraterrestre, Encuentros en la tercera fase, Harry Potter y la piedra filosofal i Star Wars (diversos temes, acabant amb el principal). Un plaer, vaja.

Escolteu-vos això. És el tema principal de Superman però amb el preludi més llarg i expectatiu (el que és a la peli, no el que sempre s’escolta que comença més ràpidament sense tanta fanfara). Com escriu Conrado Xalabarder (entrevista) al programa de mà del concert d’ahir, “a Superman, [John Williams] va presentar una altra creació espectacular, amb un tema principal solemne, que li donava un to heroic, adequat al personatge, una fanfara fàcil de retenir i amb la que va aconseguir un gran èxit“.

[mp3]http://www.albertbonet.net/blog/arxius/20071212superman_principal.mp3[/mp3]