Diners. Aquell paper fi i arrugat amb una filigrana i un holograma. Què deuen tenir que la gent mata, pels diners? Però no parlaré de guerres, ni de corrupció, ni de polítics insultant-se per aconseguir el poder. Em centraré en els mitjans.

Últimament em pregunto si aquest món pot ser diferent. I la conclusió a la qual arribo és que sí. Però llavors, perquè les persones poderoses intenten sempre mantenir-lo igual? Perquè fan por, els canvis. Però els dirigents mundials no haurien de ser persones amb una consciència per sobre de l’habitual? Espiritualment més evolucionats, capaços de prendre decisions correctes -és a dir, que beneficiïn als milions de persones a les quals afecten-? Val, val, ja callo.

Internet ha matat la música, el cine, i està en procés de matar la tele. Wow! Sona fort, eh? Potser hauríem de precisar: Les possibilitats d’accés a la cultura que ofereix internet han convertit en invàlid el model econòmic cultural actual. Si la gent té accés de franc a tot el que vulgui, quan vulgui i a cop de ratolí, potser això reconfigura el sistema en què s’ha basat la cultura per perviure com a negoci durant les últimes dècades. Però no, en comptes de considerar noves opcions, la solució és negar el canvi i intentar lluitar frontalment contra el “problema”. Però recordem que compartir música, pel·lícules i sèries per internet està emparat per la llei espanyola mentre no es tingui ànim lucratiu amb aquest material. Una llei, per cert, que xoca amb la intenció d’aplicar un cànon a tots els dispositius d’emmagatzematge que té ara el Govern Espanyol (abans de Nadal, és clar, que no volen “perdre diners”). Bé, doncs potser aquesta és una solució, i tant que sí. La cosa és que els mateixos que defenen el cànon, també criminalitzen els usuaris que comparteixen cultura per internet, sense raó.

Però seguint amb l’estabilitat de les coses regides pels diners, últimament hem vist néixer un nou diari, el Público, i hem vist redissenyar-se La Vanguardia (mínimament). I aquest diumenge El País diu que regala un rellotge… Ai no, vull dir que El País també canvia de format (aquesta maleïda publicitat). Voleu dir que el món no rutlla massa ràpid? Potser a l’Edat Mitjana ja tenien aquesta sensació? Ai no sé, no sé perquè he escollit néixer en aquesta època tant boja.

La saga continua. L’estiu anterior a l’estrena de la tercera pel·lícula ja havia sortit el cinquè volum de Harry Potter (en anglès, és clar).

Llibre 5
Harry Potter and the Order of the Phoenix va ser el que va fer el salt de fase comercial. És a dir, que va ser el primer que va venir precedit de tota la força fanàtica d’un llançament internacional de la fama Potteriana. Moltíssima expectativa i l’anunci que moriria un personatge important (que la Rowling va plorar molt quan va decidir matar-lo). Novel·la interessant, però poc important.
És la més llarga de totes, i la que es fa més llarga a l’hora de llegir-la també. Estàs constantment esperant que passi alguna cosa que precipiti una successió d’aventures que mai arriba. Altre cop es fa evident la fórmula dels gadgets d’en Q (a James Bond): t’ensenyen uns quants animalons i encanteris com qui no vol la cosa i al final resulta que són vitals en el desenllaç. És un llibre de situacions i política, no d’acció i respostes. Això fa que, igual que passa amb les pel·lícules, sigui dels pitjors (juntament amb el segon).

Llibre 6
El juliol de 2005 (després de dos anys d’espera) va sortir el fenomen mediàtic Harry Potter and the Half-Blood Prince. Prou llarg per saciar la set assassina dels fans i prou organitzat com per no resultar avorrit. No és dels millors, però correspon a la categoria mitjana. El salven les intrigants lliçons particulars que fa en Dumbledore al Harry: descobrim el passat d’en Voldemort, quan encara es deia Tom Marvolo Riddle (nom que canvia en les traduccions per poder quadrar amb l’anagrama de I am Lord Voldemort). Especialment captivador quan Dumbledore i Harry s’endinsen en la memòria que té el primer de quan va anar a informar el Riddle que era un bruixot. Escena reveladora. També són molt interessants les escenes del Quidditch, que en Harry és ara capità del seu equip i ha de practicar l’empatia amb el seu amic Ron. Per cert, la millor portada de la saga, sens dubte (sempre parlem de la versió britànica -en la catalana la il·lustració és la mateixa-).

Pel·lícula 4
Cap a finals d’aquell any es va estrenar Harry Potter y el Cáliz de Fuego, que vaig apreciar com una bona pel·lícula que es pren algunes llibertats adaptatives però que sap defendre’s davant un públic cada vegada més adult. Una decepció, que més tard es va convertir en sorpresa, va ser el relleu de John Williams en la composició de la música del film, que va ser substituït per Patrick Doyle. En la segona audició de la Banda Sonora Original vaig descobrir que allò que em va deixar fred en un primer moment (pel canvi de registre musical) era un gran conjunt de melodies (d’aquelles que et fan vibrar l’esperit, com dic jo) amb un acompanyament que les feien espectaculars. Tot i que la meva predilecció per Williams m’impulsi a no dir-ho, reconec que és una molt bona opció (si no hi havia més remei que jubilar-lo).
El que em rebenta d’aquesta quarta adaptació cinematogràfica és que hi ha un personatge que no està adaptat, sinó que s’han inventat. És l’Albus Dumbledore. El director de Hogwarts que apareix als llibres és savi, amable, tranquil, intel·ligent, just i confiable (i la seva enorme autoritat deriva de totes aquestes característiques). Però el de la pel·lícula és cridaner, nerviós, gras, gris, antipàtic, dubtós i emocionalment distanciador. Hi ha un vídeo a internet que reflexa a la perfecció la meva inconformitat davant l’”adaptació” d’aquest personatge imprescindible.

Pel·lícula 5
Harry Potter y la Orden del Fénix, com ja vaig comentar just després de veure-la, és la pitjor. Em reafirmo en que sembla un telefilm, a vegades, i que els personatges són absolutament plans, irreconeixibles i simples accessoris en una pel·lícula que es deixa portar per la consecució desordenada d’escenes. El Snape perd el seu misteriós encant, que va a parar a la professora Umbridge (el millor paper del film). L’entrada al Departament de Misteris del Ministeri de Màgia (la Conselleria, que tradueixen en català) és avorridíssima i la mort d’aquell personatge (una mica agafada pels pels) està molt mal representada. Un bluf.

Llibre 7
Tot això ens porta al final, a Harry Potter and the Deathly Hallows, que em sembla una gran aventura. Ja vaig dir que em sembla un gran final. No m’ha decepcionat, però trobo (ara vist amb distància) que hi sobren alguns ramals narratius. Per exemple, l’episodi en què els tres aventurers se separen (això ja està repetit, home). La resta és molt intens. Pel que fa a l’evolució dels personatges, aquest volum és l’episodi dels secundaris. La falta de profunditat d’el Harry se supleix amb la complexitat dels altres personatges, especialment la Hermione, el Lupin, els Malfoy, el Voldemort mateix, en Neville Longbottom, els Weasley i molts altres (inclosos alguns Death Eaters -Caballers de la Mort, és en català?).
En una visió global és un desenllaç satisfactori, tot i que sí que en alguns aspectes potser el lector àvid s’ha quedat expectant de més detalls de la història de base i no tantes ramificacions. Però el final em sembla molt elegant. Tant la lluita final (que tothom sap que ha d’arribar), com la revelació d’aquell personatge clau i l’epíleg (que cal que no llegiu fins quan toqui o us carregueu la gran pregunta). Que si es mor el Harry Potter? Bé, ara mig món ho deu saber ja… però per a mi no era aquesta la gran pregunta. Per tant la resposta és tant irrellevant com ambigua i contradictòria.

No prometo res, però intentaré no escriure res més sobre el Harry Potter durant una bona temporada (al menys fins que surti la propera pel·lícula, que ja no serà el mateix). Sempre puc rellegir algun d’aquests 7 llibres (el número màgic) que ocupen mitja estanteria de la meva habitació.

L’estiu del 2002 va ser molt literari. Vaig llegir els llibres 3 i 4 de Harry Potter, i com que encara no havia sortit el 5 (jo com boig de vacances a Banyoles buscant-lo), vaig optar per llegir l’1, que segur que explicava més que la pel·li.

Llibre 3
Clar, heu d’entendre que venia del 2 (the Chamber of Secrets), que l’únic que deixava clar és que tots els llibres tractarien d’en Voldemort, que no serien històries tancades. Ara per ara continuo pensant que Harry Potter and the Prisoner of Azkaban és el millor (o potser segon millor) llibre de la saga. Coneixem una part importantíssima del passat del protagonista, i ja se’ns diu que el dolent reapareixerà, i que hi haurà una gran batalla final misteriosa. Aquí és on l’autora comença a delectar-nos amb la seva tàctica de “allò que donaves per fet és mentida” o “aquella rata inofensiva sempre ha estat, de fet, el bruixot responsable dels orígens del relat”.
I si tota la història és d’una intensitat apassionant, el final és d’allò més elaborat. La profecia de la professora Trelawny (el futur) s’entrelliga amb la condemna a mort de l’Hipogriff (l’atzar del destí) i el viatge en el temps per salvar dos innocents (el passat). Un dels finals més aconseguits de la saga.

Llibre 4
Harry potter and the Goblet of Fire me’l vaig llegir immediatament després del 3. Ara puc dir (i no hauria dit el mateix fa un mes) que aquest és el punt d’inflexió de la saga. El tercer llibre és l’últim de la primera part (un gran final), i aquest és el primer de la segona meitat (quan ja no son 200 o 300 pàgines sinó 700 o 800). Aquí en Harry és més adult i ja ha començat la recta final en l’objectiu de Voldemort de tornar al poder i matar el noi.
És un llibre molt llarg, que a estones es fa pesat però en el qual passen moltes coses, i és el més recreatiu de tots; no està fet per avançar en la història sinó per passar-ho bé. El torneig dels tres mags és una excusa d’una autora en crisi (en aquell moment) per sortir del pas. També és, malgrat tot, el millor final: al cementiri passen moltes coses, fets traumàtics que ennuvolen la capacitat de previsió del lector, i que per tant sorprenen constantment.

Llibre 1
Clar, enganxat a la lectura i sense el cinquè volum encara a la venda, vaig comprar-me Harry Potter and the Philosopher’s Stone i el vaig devorar, apreciant la nova informació que no havia quedat reflexada en la pel·lícula (tot i que no era molta, perquè aquest llibre és curt). Però era imprescindible i volia seguir militant en el club dels Pottermeníacs.

Pel·lícula 2
Aquell nadal de 2002 va estrenar-se Harry Potter y la cámara secreta, que és com una unitat amb la primera. L’equip tècnic i artístic és el mateix, i el look i l’esperit són idèntics, però el resultat no és gaire satisfactori. Està feta de pressa i corrents (a partir d’aquí els films d’estrenarien amb any i mig de diferència, no 12 mesos) i és la més llarga de la saga, cosa que, sumada al fet que no és un gran llibre, la fa avorrida i pesada. Probablement la pitjor pel·li de les que han fet fins ara (amb perdó de la cinquena).

Pel·lícula 3
Harry Potter y el prisionero de Azkabán es, ara per ara, el millor film que s’ha fet de la saga. Després de revisar les quatre que tinc en DVD he arribat a la conclusió que la seva rival directa, la quarta, no li arriba a la sola. En aquesta pel·li, que es va estrenar el juliol de 2004 (i que vaig veure a l’IMAX Port Vell en pantalla gegantíssima) es relleva ja el director, però el guionista continua sent el mateix, i ha fet un guió tant ben adaptat com els altres dos, amb l’afegit que el ritme del film resultant és molt més ràpid.
Això fa que aquesta tercera pel·li sigui la més àgil de totes, però molt reflexiva quan ho requereix. El pla seqüència d’en Harry amb el professor Lupin al pont és impecable, les expressions facials, les reaccions, els centres d’atenció… La seqüència més ben rodada i també la millor inventada (ja que no apareix com a tal al llibre, sinó que és una suma de petits moments). L’espai al voltant de Hogwarts sí que canvia (la casa d’en Hagrid està baixant un pendent, i l’arbre que pega -Womping Willow- també). D’altre banda, és l’esforç adaptatiu més aconseguit, ja que canvia l’esperit (i l’estil visual) de les dues anteriors entregues però a la vegada és el que més fidelment reflexa la consecució de les accions segons es presenten al llibre. Fins ara, la millor.

Els audiollibres
Crec que va ser per aquestes alçades que vaig descobrir els audiollibres d’en Harry Potter. Sí, són el que semblen: CDs amb gravacions d’un paio que va llegint tot el llibre. Sense música. Sense efectes de so. Només una sola veu. Un crack!
El locutor es diu Jim Dale, i és un actor britànic que fa tots i cadascun dels personatges dels llibres. M’he llegit els llibres el mateix nombre de vegades que he escoltat els audiobooks (en anglès britànic, com ha de ser). És un plaer. Hi he estat enganxat, ho confesso; caminant pel carrer, al tren, al bus, al llit abans de dormir… Si no us ho creieu, escolteu aquests fragments de cadascun dels llibres (amb el reproductor d’aquí a la dreta) i comprovareu que aquest home es mereix un premi. Bé, de fet ja en té; mireu la seva web i de pas algun vídeo que hi ha d’ell llegint en públic, també en ocasió de la sortida de l’últim (i final) llibre, fa tres setmanes.

Em falten per comentar tres llibres i dues pel·lis. Però serà un altre dia…

Ahir vaig donar per finalitzada la meva etapa Potteriana. Aquesta setmana he estat veient les quatre pel·lícules (eludeixo la cinquena) i ahir vaig acabar d’escoltar l’audiollibre del setè i final volum de la J.K. Rowling. A més, he titulat aquest article com un dels temes musicals que John Williams va composar per a la primera pel·lícula de Harry Potter perquè avui he acabat de seleccionar els temes que més m’agraden de les quatre bandes sonores (tinc la mania d’escoltar i reescoltar les Bandes Sonores Originals i seleccionar i reseleccionar els millors temes). Crec que avui és un bon dia per fer balanç d’aquesta etapa.

Pel·lícula 1
Vaig descobrir el nom de Harry Potter el 30 de novembre de 2001 a les 16:00 a la sala 8 dels cinemes Yelmo de Sant Feliu, amb Harry Potter y la piedra filosofal. Hi vaig anar amb el meu cosí, a la primera sessió del dia de l’estrena. Jo tenia 18 anys i ell 13, i ja se l’havia llegit. Per a mi va ser el primer contacte amb la novel·la que m’atraparia durant anys. M’agrada la ficció, i el film em va enlluernar. Si les històries amb nens em commouen especialment, aquesta, a més tenia màgia, el descobriment d’un món extraordinari més enllà del que coneixem (que ens rep amb els braços oberts) i un misteri per resoldre. I a més la música era del gran John Williams. Inigualable. La vaig tornar a veure al cinema, ara en Versió Original, i encara em va agradar més, amb aquell british english tant genuí.

Ara, 6 anys més tard, em sembla que és incriticable. Una bona pel·lícula (no excel·lent), que va tenir èxit en la difícil tasca de plasmar en imatge i so l’esperit que tants milions de persones havien llegit. És una pel·li feta amb el cor, i es nota. La partitura és de les millors que ha escrit en Williams i el final és insuperable.

Llibre 2
Harry Potter and the Chamber of Secrets va ser el primer llibre que vaig llegir d’en Harry. Això que la història continués més enllà de la intensa pel·lícula que havia vist va ser tot un descobriment (i una necessitat). Sempre m’ha agradat l’anglès i vaig decidir (esperonat per la meva english teacher) comprar el segon volum, que el llenguatge no podia ser molt difícil. No em va agradar. Vaig abandonar-lo i més tard el vaig tornar a agafar. El final sí que em va satisfer, i aquell estiu del 2002 vaig comprar i llegir els llibres 3, 4 i 1. Allò ja no tenia marxa enrere.

Però ja us ho explicaré d’aquí uns dies…

Avui he anat al cine. He vist Ocean’s Thriteen, la tercera entrega de l’Ocean’s Eleven. Persuasiva, molt persuasiva.
I no vull dir que surtis amb ganes de robar un casino, sinó que el Soderbergh s’ha lluit. És apassionant i divertidíssima, tot i que la idea inicial sobre la qual es desenvolupa la història està agafada una mica pels pels. Però així i tot, genial! És sens dubte millor que la segona (Ocean’s Twelve), i no sé pas si també supera la primera.

La música del David Holmes és prodigiosa (gastaré els adjectius extrems), i no he pogut esperar a baixar-me la banda sonora. Hi ha tres temes cap al final, el 16 (Fender Roads), el 18 (All Sewn Up) i molt especialment el que remata el clímax del film, la 17 (Snake Eyes), que són magnífics. I els que em coneixeu ja sabeu que no sóc gaire de música electrònica, més aviat de la melòdica i orquestrada. Però el John Powell i sobretot aquest músic irlandès anomenat Holmes, David Holmes, m’agraden molt.

És potser que en aquests temes hi veig sintonies en potència i per això em roben el cor? Ai no sé, el plaer no hi entén, de lògica.