Per fi veig que Televisió Espanyola decideix reconèixer la sobirania d’internet. Han anunciat que posaran a l’abast de tothom, a la seva web, tot l’arxiu de la televisió pública d’Espanya. No està clar el format, ni com ni quan ni si pagant ni si a tot el món o restringit al territori estatal. Però el pas ja està fet: ho faran.

Així que caldrà anar revisant la penosa (actualment) web de TVE.

La tele és un show i els qui la fan la volen així, afegiria. Això és el que es desprèn de la conferència que es va fer fa unes setmanes al Col·legi de Periodistes amb Francesc Escribano (director de TV3), Montserrat Abbad (directora de TVE a Catalunya), Núria Ribó (periodista i escriptora) i Toni Soler (director de Polònia).

Com que tinc un lleuger mono de ràdio, m’he apuntat al programa Fora d’hores que fa la UAB a Ràdio 4, i n’he fet aquest reportatge.

Ai, i avui m’ha trucat la noia dels informatius de Ràdio Sant Feliu per donar la notícia que vaig quedar finalista als Premis de Comunicació Local. Aiii… em mossego la llengua.

TV3 ha publicat a la seva web de selecció de personal una oferta de feina, la de director/a general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. És molt fàcil presentar-s’hi; només has d’enviar el teu currículum a la Presidència del Consell de la CCMA. Això sí, demanen uns quants requisits per als candidats:

Has de tenir titulació superior universitària (què menys), tenir experiència en alta direcció empresarial en el sector públic o privat, i conèixer el català, castellà i anglès. A més, has de demostrar capacitat de lideratge, capacitat de comunicació i negociació, i de planificació, determinació de prioritats i presa de decisions.

Si creus que dónes el perfil, tens temps per apuntar-t’hi fins aquest 29 de febrer. Jo no m’hi presentaré… no em ve de gust dirigir TV3, Catalunya Ràdio, etc…

En recordar el programa El semáforo m’ha vingut al cap el Jordi Estadella, que el presentava. Era la veu de l’Inspector Gadget i ara l’escolto molt de tant en tant doblant a El ala oeste de la casa blanca Lord John Marbury, un excèntric diplomàtic britànic. Sempre m’ha interessat com s’ho fan els directors i actors de doblatge per traslladar els accents a les nostres llengües. En Jordi Estadella ho fa així, compareu:

Avui he vist un tros del programa Tú sí que vales, realitzat per la productora dels de la Trinca, Gestmusic.

He de dir que sóc molt selectiu i exigent com a espectador televisiu (demiúrgic), però a aquest concurs li trobo un cert encant. Té elements en comú amb Operación Triunfo, però sense tant “gran germà” i amb més humor i vaudeville (sense arribar als nivells d’El semáforo). És com seure a la butaca (imprescindible el públic present) i anar veient un espectacle de varietats. Com en totes les funcions, hi ha números i artistes millors que d’altres. En aquest programa, però, s’hi afegeix l’empatia i bon humor del jurat i els sentiments dels participants a flor de pell.

Molts dels qui pugen a l’escenari són artistes. Sí, alguns són barruts sense vergonya que lloguen la seva dignitat per uns minuts de publicitat, però la majoria són gent sensible. I això es nota mentre actuen i quan s’exposen al veredicte d’un jurat que decideix “en nom de l’experiència” si ets vàlid o no, si l’habilitat que creies que tenies és realment un talent o només producte de la vanitat o la il·lusió.

M’he quedat amb dues cares, en aquest programa: L’un era un senyor gran que tocava l’harmònica, cantava i ballava (dos de tres les feia fatal), però que s’expressava des de la sinceritat. Era una cara honesta, de qui ha tingut poques oportunitats a la vida i mostrar-se en un escenari l’omplia de satisfacció, més enllà del resultat. Per poc, però l’han acceptat.
L’altra cara era la d’un noi molt jove (no més d’11 anys) gimnasta rítmic, prim com un fideu. Semblava que es trenqués, a l’escenari. L’ha recorregut de punta a punta, gairebé amagant-se a les cametes del teatre i a punt de xocar amb els focus robotitzats del fons. Aquest noiet ha posat tota la carn a la graella, sí senyor. No m’agrada especialment la gimnàstica rítmica, però aquesta personeta ha desprès tal energia i entusiasme que era inevitable sentir-hi simpatia. En acabar, li han començat a caure llàgrimes i se les eixugava. Li han preguntat si ell se sentia satisfet amb la seva actuació i ha contestat “sí”. L’han escollit per unanimitat.

La tele és curiosa. A la vegada que ens porta brossa (que, per sort, tot és finit), però també ens porta programes que aconsegueixen imnotitzar-nos. Estaré tornant-me un espectador zombi?